dilluns, 31 de març de 2008

La innocència de l'instint

Conseqüències del tancament de les protectores d'animals
Fa unes setmanes vaig parlar de les protestes per a la saturació que pateixen les protectores d'animals de tota Catalunya. Els mesos d'estiu s'acosten i la por cada vegada creix més. Avui, el director de la protectora d'animals 'Zoo' de Torredembarra ha anunciat, a Ona la Torre, que demà la protectora deixarà de rebre més animals.
Aquesta situació es podria repetir en moltes altres institucions que tenen aquesta finalitat, si els amos dels animals no hi posen remei. Si es té un amic de companyia, es té per tota la vida; ells tenen sentiments, innocència i confiança cega. No els traicionem i comencem ara, que ve el bon temps, a evitar-ho.

UNA HISTÒRIA EN PRÒPIA PELL
Cinc. Cinc en només el mes de juliol. Gairebé els puc deixar de comptar amb els dits de la mà. Menteixo, necessito un dit més: la setmana passada sumava sis. Aquest és el número de gossos que m'he trobat, només jo, abandonats per les carreteres durant aquell mes d'estiu. Dos d'ells arraconats a les cunetes amb el cor apagat. Tres més esgotats per la llunyania de les seves llars, arriscant les vides amb una fidelitat infinita. I un sisè agonitzant els seus últims minuts al costat d'uns desconeguts que li acaben d'arrencar les últimes esperances de dir-li al seu amo 'per fi t'he trobat, devies estar preocupat'...
És la realitat, la crua realitat que es repeteix cada estiu. Això no és un somni ni és una d'aquelles coses que ens quedem mirant amb cara de llàstima però que en el fons pensem que mai ens passarà. No. Tots podem ser els 'culpables' d'arrebatar l'últim alè a un d'ells; tots podem veure'ls deixats morts com una brossa en qualsevol racó; i tots podem trobar-los enganyats posant en perill la seva vida amb la innocència de tornar a casa. Perquè n'hi ha, i n'hi ha molts.
Us hi heu trobat mai? Segur que sí. I què heu fet? Molts pensareu que el món est
à ple de gent que pateix gana de la què ningú se'n preocupa i que ells necessiten l'ajuda primer. Doncs sí, el món està ple de problemes. I quan t'en trobes un de cara? I sis? Heu vist mai algú mort i tirat damunt de l'asfalt? Algú creuant la carretera inconscient del risc, només pendent de retrobar-se amb qui no sap que no li importa que un cotxe li arrebenti el fetge? Heu vist algú agonitzant emmig del trànsit.
Ells no poden demanar ajuda. Necessiten que ho fem nosaltres per ells. Que aportem el nostre granet de sorra. Quedar-se de braços creuats ficant cara de pena no és aportar res. Sabeu la frase que diu que qui no és capaç d'estimar els animals no estima la vida? Si els estimeu, segur que podeu fer alguna cosa més que creuar els braços i ficar la cara de pena. Fer-ho tranquilitza. Però com tot, això queda a la decisió personal de cadascú...

MORIR COMO UN PERRO
'Lento, torpe y enfermo de soledad intenté cruzar la autopista. Intuía el peligro que corría al hacerlo en mi situación, pero cometí el error de escuchar el canto de la sirena del otro lado. Ahora sé que nunca debí dar ese paso, que me equivoqué de decisión y de camino para regresar a la casa de la que mi amo me sacó un día para abandonarme en una vieja fábrica alejada de la ciudad y, supongo, de la conciencia.
No quise aceptar que mi mejor amigo durante tantos años fuera capaz de considerarme un estorbo en mi vida. Apenas siento el cuerpo y el frío crece cuando los coches pasan como flechas de viento junto a mí esquivándome. Sé que voy a morir aquí y, sin embargo, no le guardo rencor. Me vence la tristeza por él, con quien compartí juegos y algunos secretos del complejo y apasionante corazón humano que me confesó a veces en voz alta y en otras ocasiones con lágrimas. Siempre estuve a su lado por nada, puede que por alguna caricia desinteresada en la vejez por haberle hecho más felices los amaneceres en los que corríamos por el parque cuando yo sólo era un cachorro.
Se me va el alma y apenas puedo ver ya un hilo de sangre que escribe en el asfalto los últimos instantes de mi existencia. Ahora que me abordan las dudas y me abandona el aliento aquí tirado e inerte, me pregunto por qué se marchitó la amistad, por qué me llevó con engaños a un lugar d espojado de sentimientos y huyó antes de que pudiera darme la vuelta para al menos despedirle. Pese a todo, mi último latido será para él.
Gofi'.
Text del calendari 2007 del Refugi Baix Camp

dijous, 27 de març de 2008

El pànic dels, com a mínim, 1200 euros al mes

Les hipoteques de Tarragona estan en números vermells
La construcció està en crisi. Les hipotques no avancen. El tipus d'interés es manté al 4% -o puja-. I Trichet diu que no el pensa tocar perquè del què es tracta és d'evitar més inflació. És això? O, com s'acostuma a dir, 'la pela, és la pela'?
Tarragona no s'escapa d'aquesta 'bombolla especulativa saturada'. A les nostres comarques, el nombre d'hipoteques ha baixat d'un 27,40%, passant de les 2.814 signades el gener del 2007 a les 2.043 del d'aquest any, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. O sigui, 800 hipoteques menys.
Per preus, la caiguda interanual ha estat del 2,49%, passant dels 159.454 euros del gener del 2007 als 155.475 euros de fa un parell de mesos. En canvi, mes es van signar un 15'42% més d'hipoteques que al desembrea, quan se'n van subscriure 1.770. Però, tot i aquest increment del nombre de les hipoteques, la mitjana de preus cau l'1,54% passant dels 157.904 euros el desembre a 155.475 el gener.
Però aquestes dades no només es troben a la nostra demarcació. A tot Catalunya, la compravenda d'habitatges ha caigut fins el 43%. Aquest percentatge és molt superior al del conjunt de l'estat espanyol que s'ha situat en un 27%. Els primers 30 dies de 2008 a Espanya, van canviar de mans 61.792 habitatges davant els 85.000 del gener de 2007, una diferència de més de 23.000.
Fins on anirem a parar? Veurem edificis a mitja construcció pel carrer? Ja només ens faltava això...

dissabte, 8 de març de 2008

Rememorant la infància -femenina-

La 'niña' de Mariano Rajoy ja té nom
Avui és jornada de reflexió, ho sé. Però, és que reflexió significa no parlar? Al contrari, reflexió significa pensar. I un pot pensar de moltes maneres, oi? També en veu alta... Jo penso, i penso en coses que s'han fet molt populars durant aquesta campanya... Tant, que me les puc arribar a maginar en spots publicitaris, en pàgines de revistes, en encenedors, en bolígrafs o en samarretes. De fet, en samarretes ja hi han estat. Anem a València, en un míting del PP on, el seu líder, Mariano Rajoy, va tornar a apel·lar a la seva 'invenció' davant milers de persones que, exhaltades i amb samarretes, van decidir, com si algú les hagués posseït, dir-se de la mateixa manera. Només un incís: totes elles eren noies -o 'nenes?-... Fins i tot la candidata socialista per Barcelona, Carmen Chacón, va decidir tornar a ser nena... Però no de Rajoy, sinó de Felipe González. Chacón li va agraïr haver crescut amb ell, ser la seva 'petita'... Ai, quantes nenes hi ha, oi? El curiós és però, que no totes es diuen igual; això només passa quan algú les 'posseeix'. Què passeu una bona jornada reflexiva!