dimecres, 30 d’abril de 2008

Va de premis!

M'han otorgat el 'Dardo 2008' i el 'Blog Dorado'!

Aquesta setmana ha estat plena de satisfaccions i agafo el pont amb moltíssima ilusió: m'han donat dos premis blocaires, els meus primers premis al blog!


El primer premi me l'ha otorgat un tarragoní amb molt sentit de l'humor i que, com bé diu el seu 'nom', lluita perquè Tarragona sigui una ciutat millor. És el capità Tarragona i el premi, el Dardo 2008. Aquí en teniu l'explicació!:


'La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc. Que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades'. Moltíssimes gràcies, Albert, pel premi!


Em toca a mí repartir aquest premi a cinc blocaires, que són:


- Comentaris liberals (Artur): per les seves molt bones lliçons de com funciona l'economia tant particular, com del nostre país i d'altres.

- El Salouenc (Josep): sempre defensant les seves idees amb arguments quasi irrefutables!

- Espiadimonis: mai no tindràs un llibre a la mà per no saber com funciona el món.

- Tarragona 2016: per la seva visó tan particular de la nostra ciutat: racons, raconets i rareses que són imperceptibles!

- William Wallace: tot just acaba de començar. A veure si amb aquest premi s'anima a tirar endavant, perquè té un blog que promet!





L'altre premi me l'ha donat la Maria Jesús des del seu blog ple de sentiment literari i bones intencions. Mil gràcies! És el premi al Blog Dorado; aquí teniu els orígens d'aquest premi que, en paraules del seu creador: 'Este galardón significa unión, afianza los lazos de amistad entre los enlaces o a quien se le otorga'. Mil gràcies a la Maria Jesús!



Un cop més, toca el repartiment. Aquí va!

- Té la mà Maria: perquè cada dia em sorprén amb nous descobriments artístics que són dignes d'admirar.

- Tondo Rotondo: per ser un blog distès on, de tant en tant, ens retorna a les arrels de la infància i ho combina tan bé amb l'actualitat de l'adult.

dilluns, 28 d’abril de 2008

Menjar com un rei

Un rècord guiness de tres segles

Avui us presento un dels indrets que més encant té el nostre país. Un indret tancat, especial i... Antic, molt antic. Benvinguts al cor mitjeval. Que ho disfruteu!

A Botín se va a celebrar las bodas de oro, las de plata, las de diamante y hasta las fósiles” –Ramón Gómez de la Serna-.
¿´Bodas fósiles’? Una combinación de palabras que suena a prehistórico, ‘dinosáurico’ incluso. Quizá este legendario de la literatura española se volvió loco –sin que lo sepamos- y decidió, un buen día decir que, en un tal ‘Botín’, se celebran… ¡bodas fósiles! Algo impensable porque cualquiera con dos dedos de frente sabe que esta unión no existe. Menos en Botín; allí, sí. Porque cuando uno se va acercando a esa fachada de piedra siente que se está comprometiendo con otra época sin poderlo evitar.
De repente, me planto en medio de la Plaza Mayor de Madrid y fijo la mirada en una de esas callejuelas que se adentran al Madrid de los Austrias, a ese Madrid vivo de la Baja Edad Media. Sé muy bien qué busco: la calle Cuchilleros, ese sendero que tiene nombre bandolero; o no, o de manjar. Allí está el Botín, en el número 17 de la calle que se llama como lo que necesitas para comer una buena paletilla de cordero. Porque el Botín es un restaurante, y no cualquiera, sino el más antiguo del mundo. Y sino, ¡qué se lo pregunten al Sr. Guiness!
Ahora sí, ahora encuentro la calle Cuchilleros. La voy recorriendo en busca de ese restaurante tan curioso en el que espero encontrarme a decenas de taberneros medievales chillando cerveza en mano. Pero no. En vez de eso, se me planta delante de mis narices un bandolero con pinta de pirata que me invita a entrar a su cueva: ‘La Cueva de Luis Candelas’. Lo miro bien y pienso que todavía no soy suficientemente rica como para hacer de Robin Hood español. Sigo andando y, después de pasar por incontables mesones con nombres de lo más particular, aparece el Botín y, sin quererlo, me traslado a ese 1725. Pero sin ningún tabernero medieval chillando cerveza en mano. En vez de eso, me abre la puerta un hombre que, más que estar en un edificio donde se cuece paletilla de cordero y asado madrileño, tiene más pinta de servir en el restaurante del Ritz.
Ese hombre vestido de blanco no pega. Y menos aún cuando se cierra la puerta y dejo atrás al bandolero pobre y a los mesones que rodean su Cueva. Pero estoy dentro del Botín y ellos, no. Lo que me preocupa ahora es saber en cuál de las cuatro salas –Felipe IV, Castilla, Pérez Galdós o la Bodega- voy a cenar. Es más, me preocupa saber cómo voy a llegar hasta allí si sólo veo laberintos de piedra y decenas de personajes del Ritz dándose golpetazos para poder llegar a la mesa a la qué servir. Incluso pienso que en cualquier momento se les va a caer ese cordero que huele a humo y que, además, recibirá mi camiseta. Pero bueno, aquellos medievales no debían tener miramientos en eso. Por suerte, nadie me tira nada y me atrevo a girar la cabeza sin preocuparme por mi ropa. Algo como un cuchillo dando porrazos ha llamado mi atención. Viene de una sala en la que hay grabadas las palabras ‘Horno’ y, por un momento, me siento tabernera e imagino a alguien degollando un cerdo. Pero no, entre la niebla del olor a quemado aparece un gorro larguirucho y como no, blanco, en la cabeza de alguien al estilo Arguiñano que sólo está cortando pan. Eso sí, lo hace a cuchillazos.
Menos mal que uno de esos ‘gnomos’ blancos me acompaña hasta mi mesa, en la sala Castilla, donde tomo asiento junto a una veintena de ingleses que chillan cerveza en mano. Realmente esos ingleses parecen taberneros. Lástima que tardan poco en irse y me quedo envuelta sólo del olor a la paletilla que me comeré, claro está, con cuchillo y tenedor, nada que ver con lo que debían hacer los comensales de principios del siglo XVIII. Cuando estoy terminando de saborear mi manjar, me llevo una nueva sorpresa: ¡viene la Tuna! Esos chicos vestidos con sus panderetas y sus capas como los príncipes que van con caballo a sus castillos, crean ese ambiente que me recuerda que acabo de cenar en el restaurante más antiguo del mundo. Han pasado tres siglos y sí, eso es más incluso que unas bodas fósiles. Al final Ramón Gómez de la Serna va a tener razón…

dijous, 24 d’abril de 2008

Sant Jordi especial

Ningú sense rosa
La originalitat cada vegada es fa més patent per Sant Jordi... Primer van ser les roses de colors; ara, la última 'moda' han estat els gelats de pa amb tomàquet, crema catalana, violeta amb flor de taronger, mel i mató o carquinyolis amb moscatell. Aquesta carta tan original la van fer persones discapacitades de la Fundació COINRE que ahir van vendre la seva recepta per la Plaça de la Vila de Madrid, al casc antic de Barcelona.

Però potser vosaltres no vau arribar a probar aquest menjar... En canvi, les roses i els llibres devien ser plat obligat a la Diada d'ahir. Un llibre, les seves lletres, el seu autor, tot plegat té un significat personal, d'endins... I la rosa? Ja hem dit que n'hi ha de tots els colors. Però cadascun diu a la persona una cosa diferent... Vegem quin significat té cadacun?

VERMELLA


Amor apassionat o prohibit.



BLANCA


Amor sincer.




CREMA TIRANT A TARONJA


Amor sublime.



PRÈSSEC

Amor reflexiu.




ROSA


Amor delicat.



LILA


Amor melancòlic.




GROGA


Amor sincer.



Però totes, totes, tenen un significat en comú: l'estima, un valor que no hem de deixar perdre mai.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Fent castells de gots

Campionats del Món per a tots els gustos
Avui toca una mica de distracció. La setmana passada vaig descobrir un campionat molt... curiós. Es va fer a Denver (EUA) i el guanyador no és, ni més ni menys, que un nen de 10 anys! De totes maneres, el rècord mundial el té una nena que es diu Emily Fox, amb un rècorde de 7.43 segons! Si és que hi ha coses que només poden fer els més menuts de casa... O algú de vosaltres seria capaç de fer el què fan aquests nens? Podem provar-ho a casa, amb molta, molta paciència!

dimecres, 16 d’abril de 2008

Infraestructures que funcionen

Un tren amic de tots
Feia 43 anys que havia desaparegut la línia de tren que unia dos països molt llunyans i diferents al nostre: Índia i Bangladesh. Aquesta línia permetia arribar a Calcuta o a Dacca, però la guerra entre ambdós països, la guerra del Caixmir, la va interrompre. Arran d'això, milers de famílies van quedar separades. Sí, com un Mur de Berlín però amb una barrera de centenars de quilòmetres.

Això s'ha acabat. Després de 43 anys, aquestes dues ciutats tornen a estar unides. Aquí teniu una fotografia del tren que ha permès que dues cultures pràcticament idèntiques tornin a compartir experiències: el 'Tren de l'Amistat'.

Per què dic tot això? Per què, si lá Índia i Bangladesh ens queden tan lluny? No costa massa d'imaginar, oi? No ens han calgut 43 anys (per sort), però segur que molts pensaven que el famós AVE mai arribaria a Catalunya: primer a Lleida (amb la por de caure al buit... qui agafa un tren?), després a Tarragona (a quants quilòmetres de la capital? Tampoc calia); i ara, a Barcelona (es carregarà la Sagrada Família?).
I sí: l'AVE ha arribat, com també ha arribat (ha tornat) la 'nostra' estimada Magdalena Álvarez. Una cosa està clara: jo particularment no posaria mai al nostre país el nom de 'Tren de l'Amistat' a cap comboi.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Deixem que parli l'aigua

El meme de l'aigua


Un dels blocaires que més llegeixo, el Tondo, em va fer arribar aquest meme, molt encertat el tema per cert... De rabiosa actualitat i polèmica! Aquí van les respostes!


1) Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?

No en tinc cap mena de dubte. L'aigua és un bé de tots i, a dia d'avui és a més, un bé escàs. De la mateixa manera que des de la Generalitat es va fer un referèndum per a l'Estatut d'Autonomia, els Ajuntaments haurien de fer consultes populars per al tema de l'aigua. Els ciutadans de 'a peu' hi tenim a dir perquè l'aigua és de tots.

2) Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?

Contestaré aquesta pregunta com a ciutadana tarragonina que sóc. I no, no crec que hagi rebut massa informació en aquest sentit. Si el problema no hagués arribat als extrems que ha arribat, suposo que em 'donaria per informada'. Però, després de veure els resultats (que per una altra banda, els que ostenten el poder ja els preveien), em sembla que ara se'ns està exigint massa (donar aigua 'perquè sí') sense que ens hagin donat la oportunitat d'intentar solucionar-ho a nivell particular de cadascú.

3) Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal•liar la sequera?

Com bé he comentat, aquells que han de gestionar l'aigua ja tenien previst que el problema podia arribar a aquest límit. Si s'hi ha arribat és perquè alguna cosa ha fallat.

4) S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?En aquest país ningú assumeix mai responsabilitats polítiques. Hem de gastar energia demanant dimissions?

S'haurien de prendre les mesures addients per evitar que això es repeteixi en altres àmbits. Si això passa per demanar dimissions, endavant. Estem en un estat de benestar en què s'han de protegir els drets i béns dels ciutadans. Si això falla, falla la seva raó de ser.
I per no trencar la cadena, que contesti qui vulgui aquest meme. Però en quant a les meves propostes, l'envio a:

dijous, 10 d’abril de 2008

Ciència intel·ligent

Tarragona es robotitza
A setembre, Tarragona serà una ciutat tipus Tòkio. Ja podem començar a preparar-nos, perquè tots aquells robots que semblen impossiblen estaran a la nostra ciutat! Resulta que d'aquí cinc mesos tindrem ben a prop les XXI Jornades d'Automàtica, on s'exposaran els últims avenços en robòtica i processos automatitzats. Sí, sí. A més, es farà un concurs: tots aquells estudiants de l'Estat que programin robots 'supermans' lluitaran per veure quin d'ells és el més 'xulo'. De totes maneres, fins ara, l'Automàtica només ha servit, de veritat, per encarir els pisos (no, si al final, tot hi juga...). Per exemple, estàs pagant 1.300 euros al mes i dius 'mira, me'n vaig una setmana a Filipines'. Cap problema! Aquesta ciència t'ajuda a que la pel·lícula que volies veure mentres estaves a Filipines es quedi ben gravada al teu DVD. El problema és que puguis marxar a Filipines mentre pagues 1.300 euros al mes. Després diuen que la ciència és exacta...


dimarts, 8 d’abril de 2008

Dilema futbolísic

¡Esta categoría es demasiado cara!
Avui parlaré del nostre 'gran club grana'. No se per què, però m'ha agafat per escriure-ho en castellà... És el mateix, el contingut, és el contingut. Què ho disfruteu!
El Nástic va mal, muy mal. Porque recordemos que, no hace mucho, Tarragona se llenó de ‘Bobobobs’ que no dejaban de navegar con su nave espacial ni para ir a hacer sus necesidades. Y ahora esta nave está cayendo en picado hacia el infierno de Segunda B.
¡Cómo cambian las cosas! ¡Esos ídolos granas en el rastrero mundo de menos de Segunda División! ¿Cómo evitarlo? Pues primero, hay que concienciar a los jugadores. Parece lógico e incluso fácil. Y digo ‘incluso’ porque en realidad es una maratón casi imposible: a los astronautas de la nave espacial les ha poseído el subconsciente del ‘querer y no poder’.
Me explico. Profesionales de Primera; futbolistas que tienen tanta ‘pasta’ que se les desbordan los bolsillos pero que, sin embargo, no se la pueden gastar en una camiseta ‘marca’ Jofre porque, como le dijo el ex delantero grana Portillo a su mano derecha en el terreno de juego, Makukula, ¡tío, esto es muy caro!
Claro, si es que es lógico: no se puede estar de compras en una tienda de ‘primera’ cuando se juega en un equipo de Primera que está destinado a la ‘miseria’ de Segunda. Ante una dependienta ansiosa y a la que se le acababa la paciencia, Portillo tenía un verdadero dilema: quedarse con la camiseta, como si ello le salvara en la categoría estrella de la Liga –el demonio del ‘querer’-, o aceptar su destino y dejarla para los que se la merecen de verdad -el ángel del ‘no poder’-. Suerte que en ese momento estaba con él la conciencia de Makukula que, muy acertado, le respondió: sí, sí, es muy cara, mejor que esperemos a las rebajas.
¡Y vaya si vinieron las rebajas! Allí está su ex equipo: allí dónde ellos y sus compañeros les colocaron: de regreso a Segunda. Y es que el éxito de estar en lo más alto de la Liga causa demasiada presión, los bolsillos no pueden estar siempre debatiéndose entre una camiseta cara de Jofre y el inevitable destino de la ruina.
Bien, los ‘Bobobobs’ ya están como perro por su casa… ¡pero a un punto de la salvación! Y los ídolos grana vuelven a estar poseídos. Esto de Segunda sigue siendo grande. Vamos a intentar caer más bajo todavía, a ver si en categoría B estamos mejor. Esta vez la víctima ha sido Óscar López. Pero claro, ya no se le ha pillado ‘in fragantti’ en la categoría número uno de Jofre -porque eso no estaría en la línea de su equipo-, de modo que el defensa se ha ido directamente a un ‘Chino’.
Allí, con todos esos ojos orientales clavados en la espalda a cada paso que haces, es imposible caer a Segunda C porque, si esto sucede, sales machacado vivo. ¡Ay no, que la letra ‘C’ en fútbol no existe! Sería Tercera División. Pues peor todavía: cambias de número y pasas, del dos, al tres. Esperemos que a los ‘Chinos’ no les de nunca por hacer rebajas.

dijous, 3 d’abril de 2008

Solucions in-viables

S'acaba un malson? O es trenca un somni?
La variant de la N-340 al seu pas per Tarragona comença a ser una realitat 'palpable'. Només cal agafar la tan polèmica via per veure com avancen els treballs, a l'esquerra de la carretera. Per fi: tants i tants anys de llarguíssimes cues, amb centenars de cotxes cremant gasolina i sense avançar; amb més d'un i de dos morts en algun trma tràgic en punts molt propers a Tarragona; tot plegat s'haurà acabat.
O això esperem. És evident que, si la consciència humana no hi posa remei, els accidents continuaran. I pel què fa a les cues... Hem d'esperar al tan reclamat tercer carril de l'AP-7, també en tràmit.
Però no sempre es pot contentar a tothom. Uns celebraran no haver d'estar-se més de 30 minuts per arribar a Tarragona des de, per exemple, La Móra. Però molts dels què llençaran cohets per això, també denunciaran l'impace ambiental que comporten aquestes obres per al nostre entorn. Aquí hi ha una imatge del què ja es pot entreveure què està passant al Llorito. Al costat de Tarragona tenim -teníem- un espai natural únic. Fins quan? Ara mirem al mar i, en comptes de veure-hi verd, hi veiem camions i un traçat que deixa entreveure una futura autovia emmig del bosc. No hauria sigut més 'saludable' desdoblar la nacional que ja tenim?