divendres, 30 de maig de 2008

Reportatge amb ritme

De les notes musicals als compassos per Tarragona

‘La música és un rellotge que, per a molta gent, s’acostuma a parar: igual que a les novel·les policials es pot identificar l’hora del crim per el rellotge parat a la vítima, el rellotge parat de la memòria musical d’una persona adulta permet fixar una data exacta del moment en què aquesta persona es va fer adulta’ (Gil Calvo)

ELS PRIMERS SONS MUSICALS...
Com diu Calvo, es pot saber quan algú es fa adult. Però no es pot saber ni tan sols quan va ser el primer cop que la música va veure la llum del dia. Per què? Fàcil. Perquè no es sap quan va néixer la música; l'home només es pot basar en teories... Una d'elles, com no podia ser d'una altra manera, la va establir Darwin, qui va dir que la música va néixer dels crits desesperats de l'home primitiu! No és tan descabellat: eren crits plens de sentiments. I què és la música sinó pur sentiment?
... ES COMENCEN A ENREGISTRAR...
Fa 148 anys, el 1860, a França es va enregistrar una cançó popular. Era el primer cop que es feia una cosa així i fa cosa de pocs mesos es va aconseguir un fragment d'aquesta gravació. És un enregistrament 17 anys més antic del què fins ara es considerava el primer de la història! Aquell era de la cançó de Tomas Edison, 'Mary had a little lamb' (aquí us la podeu baixar).
El 'nou' fragment és de l'inventor francès Edouard-Leon Scott de Martinville (en anglès), que havia dipositat una màquina anomenada 'fonoautògraf', que disposava d'una agulla que recollia les ones sonores i les marcava en un paper cobert de sutge.De fet, però, aquest invent mai va aconseguir funcionar i era incapaç de reproduir les gravacions que feia. Això sí, Scott de Martinville va patentar totes les seves gravacions. I ara, després de totes les dificultats de fa gairebé 150 anys, s'ha aconseguit un fragment d'uns 10 segons de durada d'una de les seve s obres. En ella es sent una veu femenina cantant la cançó infantil francesa 'Au clair de la lune' (aquí en teniu la lletra). No té desperdici...



ARRIBA LA MÚSICA MODERNA!

Neix el rock&roll i el seu rei: Elvis Presley
No fa tants anys que podem dir que el rock va veure la llum del dia; va ser a la dècada dels 50 i va ser, amb ell, quan el món musical va experimentar el seu gran boom. Però és que, a més, això sí que té data i lloc de naixement: 1954, a Memphis, quan nois joves blancs -de no més de 20 anys- van començar a cantar la música 'blues' dels negres.
Poc després, el 1959 Chuck Berry, un dels compositors més prolífers del rock, va composar Almost grown, una cançó amb una lletra que resumeix tot l'univers cultural d'aquest estil recent nascut: el col·legi, els cotxes, la velocitat, les bandes... (podeu veure la lletra aquí).
Però qui realment va quedar per a la prosperitat com el rei del rock, va ser el mític Elvis Presley (pàgina oficial, en anglès) -de qui, tot i la seva mort el 1977, encara avui en dia n'hi ha que asseguren que és viu- qui, abans que Chuck Berry, ja havia tret un tema explosiu produït per Bill Halley: 'Rock around the Clock', amb una lletra d'allò més explícita: tothom que escoltés la cançó ballaria rock&roll durant tota la nit, al voltant d'un rellotge i fins que arribés l'hora d'arribar a casa. Us passa això quan mireu el vídeo?


Cançó cantada per Bill Halley

El primer pop music: el boom dels Beatles
Però la dècada dels anys 50 va portar unes altres estrelles que van aportar un nou estil musical que també s'ha mantingut per a la prosperitat: els Beatles (pàgina oficial, en anglès). Era l'any 1959 quan John Lennon fa formar a Liverpool el grup de rock Quarrymen que, més endavant es va convertir en les estrelles del pop mundial, els Beatles. Encara que sembli mentida, aquests nois van crear un art popular a través dels seus textes i del modus de vida, i van qüestionar les actituts convencionals que estaven establertes cap al sexe, les drogues, la política i la societat. Un exemple molt clar és el del seu èxit, 'Lucy in the Sky with Diamonds', on es diu que els Beatles fan alusió a les drogues i on Lucy seria una manera d'anomenar a la droga LSD (Lucy, Sky, Diamonds).



L'estil mod dels The Who
Canviem de dècada: els seixanta i The Who (pàgina oficial, en anglès), un grup que, amb el seu tema, 'My Generation', van crear un nou estil: el mod, que permetia conciliar els estudis, la feina i el temps lliure. A més, l'oci era per a ells, la única cosa que donava sentit a la feina.

The Doors i la beat generation
La beat generation neix a Califòrnia de la mà dels The Doors (pàgina oficial, en anglès), amb Jim Morrison (la seva mort sempre ha estat una incògnita...) al capdavant. La beat generation fa referència a la bohèmia juvenilmi la seva dissidència aristotic-intel·lectual. Per saber-ne més sobre aquest moviment cultural, cliqueu aquí.

El naixement del punk i els seus reis: els Sex Pistols
Crestes, pantalons de cuir arrapats, cadenes i piercings. Tot un conjunt d'elements que els identifiquen molt bé: són els punk, un terme que literalment significa 'deixalla' o directament 'merda'. Els punk agafaven tot un m,atxambrat d'elements d'altres estils i els ajuntaven per a demostrar que no eren incompatibles. Els Sex Pistols (en anglès) en van ser, i encara en són, els seus grans pares.

Public Enemies: el rap, el funky i el hip-hop
Els Public Enemies són l'emblema de l'estil que va propagar un missatge molt clar: la música és un llenguatge poètic, una ob ra d'art que ves des del cor i la seva missió és crear consciència per a preparar la lluita contra el poder. Poètic ho és, si més no, és el que intenta el rap, el funky o el hip-hop: cançons plenes de rimes. 'Fight the power': aquí teniu un tema dels Public enemies que mostra molt bé aquest concepte musical i, com no la seva, mai millor dit, lluita contra el poder.


Neix un estil que revoluciona les pistes de ball: el dance
Era l'any 1977 quan un DJ afroamericà, Frankie Knuckles, es va convertir en DJ resident del club The Warehouse de Chicago, on hi va imposar un nou estil de punxar discos molt innovador: en comptes de posar-los un darrera l'altre va començar a combinar-los i va barrejar diferents estils interposant diferents efectes, per exemple, un tren en marxa. Aquest nou estil de ball es va acabar conixent com el house. La seva finalitat era incentivar el cós humà a ballar i a deixar-se anar. Però, com aconseguir-ho? Doncs musicalament parlant havia de tenir un ritme constant, repetitiu, que es repetís entre 100 i 140 cops per minut i que estés fet amb instruments electrònics. Els makiners (aquí podeu veure'n el seu sorgiment a Catalunya) van néixer a Europa gràcies a aquests inicis!

El gran Bob Marley: mestre del reggae
L'estil rasta, simbolitzat en el reggae i en la figura del seu ídol, Bob Marley (pàgina oficial, en anglès), expresa la identitat de la segona generació d'immigrants jamaicans a la Gran Bretanya, que va sorgir a comnçaments dels anys 70. El nou moviment associa la memòria d'Àfrica, el col·lapse de Babiònia i l'ascens del nos 'rasta', que infringia la llei d'una manera molt sutil: amb esti amb un producte molt identificador, la marihuana. I és que el mateix Bob Marley va dir un cop: 'Emanicipeu-vos de l'esclavitut mental. Feu que el poble negre desperti del seu somni de segles per a poder veure el que som en realitat'.

QUÈ PODEM TROBAR PER TARRAGONA DE TOT AIXÒ?

Tot el món de què hem parlat és molt ampli. I ara, el que toca es preguntar-se: a Tarragona hi ha tanta varietat (pagina web de l'Associació de Músics de Tarragona) de gustos musicals? Què agrada a la gent de la nostra ciutat? En tenen prou amb l’oci que se’ls ofereix? Escolten el mateix a casa que fora? I la lletra de les cançons que escolten, els influencia d’alguna manera?
Em picava la curiositat i vaig preguntar a diferents tarragonins i tarragonines, perquè em donessin la seva opinió. En vaig agafar a 6 i els vaig recopilar en aquesta entrevista. Disfruteu-la i a veure si, com a tarragonins/es, us hi sentiu identificats!

Sant Joan a Tarragona

Explosions musicals als carrers tarragonins

Els focs i els petards s'acosten, i amb ells tornen les festes, la música i els balls. Aquí us deixo els plats de Sant Joan (per als curisosos que vulgueu saber alguna cosa més sobre la llegenda) a Tarragona, perquè n'aneu fent boca!:


La Banda Bonanza actuarà a la Plaça de la Font.






I a la platja del Miracle hi haurà tres espais ben diferents: un per a la música electrònica; unaltre amb motiu jamaicà, amb Kinky Coo coo's, Soweto i The Cabrians.



Kinky Coo coo's



Soweto



The Cabrians

I un tercer serà per a versions, on hi tocarà la Banda Senyor Nilson.

dimarts, 27 de maig de 2008

Què divertit és fer-se mal!

Quina gràcia té perseguir un formatge?
Avui és un d'aquells dies en què te n'adones del molt sonada que està la gent. Ahir, els anglesos van demostrar que l'espècie humana està, literalment, boja. Això sí, amb moltes ganes de pasar-ho bé... Fent-se mal! On està la gràcia? En perseguir a un formatge per arribar abans que ell a la 'meta'? Doncs sembla ser que sí: anglesos, japonesos, australians i nord americans van aplegar-se a la famosa carrera del fortmatge de Cooper's Hill (en anglès), a Gloucestershire. Diuen que és un esport; ho deu ser perquè hi ha un rival -un formatge-, perquè sinó, no m'ho explico. El què tampoc m'explico és que no hi hagués hagut cap participant espanyol, perquè per aquí, de 'personatges', també n'hi ha uns quants...

divendres, 23 de maig de 2008

On està la sequera?

Camps de golf a la vista!
Port Aventura tindrà tres camps de golf, dos amb 18 forat i un, ab 9. Això ja ho sabíem. Però ara sabem quan: el 16 de juny. Els Directius del parc els van presenar dimecres, però la seva inauguració oficial es farà el dia abans. Els responsables del PortAventura Golf asseguren que és una proposta caracteritzada per la sostenibilitat, integració amb l'entorn i el respecte amb l'ecosistema de la zona. La pregunta és: respecta això la situació de sequera que patim? Un dels responsables de dissent dels camps, Vicens Veses, va explicar que tota l'aigua que 'consumiran' aquests TRES CAMPS DE GOLF, és aigua regenerada provinent de la depuradora de Vila-seca i Salou. Particularment no dubto de l'eficàcia dels tècnics, que són els que hi entenen; però sí que em permeto dubtar del següent: Si aquesta aigua, que és sobrant, és la que rega TOT el parc, podrà regar TAMBÉ, aquests TRES CAMPS DE GOLF? Sembla molta aigua, oi? I no diuen que hi ha sequera? Doncs és que... No ho acabo d'entendre... Potser veient aquest vídeo que van fer els 'Fans de Port Aventura' m'aclareixo una mica més, però... Ho dubto.

diumenge, 18 de maig de 2008

La regla de les tres 'Bes'

Bueno, Bonito, Barato
Ara que estem en crisis econòmica (fins i tot els més risc ho estan! D'això ningú s'escapa) m'agradaria escriure alguna cosa en un to... bé, es podria dir que irònic. Espero que ho disfruteu!

España atraviesa la peor crisis económica des de 1990. Los precios suben y los sueldos se resisten a aceptar lo que hay. Consecuencia: ¡Venga, todos a apretarse los bolsillos! Solución: Ikea. ¿Dónde está el problema? Para solventar crisis de este tipo está la ‘Reina de las tres Bes’: Bueno, Bonito y, lo que más interesa al pobre ciudadano de a pie, que acaba de comprarse un piso y no le da para otra cosa que para embobarse con las paredes inertes de su nueva adquisición, Barato. Muy Barato.
Ya está. 1.300 euros al mes y a Ikea a mueblar la casa, que para esto sí que dan los 1.350 euros de sueldo. ¡Menos mal que hay alguien que se preocupa del pobre desgraciado que no cobra una millonada para decorar sus paredes con Valenti!
Y por si fuera poco, en ese mismo paraíso sueco hay otro ahí metido, incrustado, que engancha a ese consumidor desesperado como si lo tuviera poseído: la Zona de ‘Oportunidades’. Te acercas al oasis con la baba regalimando por las comisuras de los labios. Echas una ojeada y te plantas delante de un vaso. Un mísero y estúpido vaso. Mísero porque es un objeto que no tiene ningún secreto. Y estúpido porque le falta la mitad. Por tanto, su única utilidad –recordémoslo: contener algún líquido o sustancia para evitar que se desparrame por cualquier sitio- se va a hacer puñetas.
Ese objeto inútil cuesta 0’75 euros. Ves ‘eso’, lo miras con cara de ‘me están tomando el pelo’ y te tiras cinco minutos pensando ‘esto tiene truco’. Porque no es Bueno, ni es Bonito y mucho menos es Barato por muchos 75 céntimos que cueste. ‘Eso’ ya ni tendría que existir; tendría que estar en el contenedor verde de ‘Cristales’. Pero está ahí, llamándote, pidiéndote a gritos que te lo lleves a tu nuevo y querido hogar. Quizá ese vaso está roto a propósito porque así, cuando lo cojas, te abrirás las venas y te arrepentirás lo poco que te queda de vida de haberte comprado ese piso que te cuesta 1.300 malditos euros al mes.
Perquè no us quedeu amb les ganes de saber com funciona el 'gran Ikea', aquí us deixo un reportatge fet per Discovery Chanel.

dimarts, 13 de maig de 2008

Un últim adéu

Compte enrera al Fortí de la ReinaJa està. Ja hi ha data -aproximada-: el juny. Dues setmanes, tres o un mes, el temps que es trigui en adjudicar les obres que, segons Pau Pérez (tinent d'alcalde de Gestió Econòmica), serà d'uns quinze dies. Després d'anys de pugnes, finalment s'enderrocarà el Fortí de la Reina (aquí teniu una breu història publicada pel Departament de Cultura de la Generalitat). Ara sí que ja no hi ha volta enrera, no hi ha res a fer.

I qui tirarà a terra la construcció? Doncs és un 'joc' entre tres empreses en què més d'un hi farà alguna aposta... Sabent que el pressupost inicial de la licitació asceneix a 690.693, 27 euros, les tres 'competidores' per 'picar pedra' són:


1- Emcofa: projecte de 654.722,13 euros.

2- Restauracions Arquitectòniques: projecte de 643.380,78 euros.

3- Fulgencio Villar SL: projecte de 535.548,35 euros.

Res més. Aprofiteu si encara voleu veure aquest emblemàtic restaurant tarragoní. Té els dies més que comptats...

dilluns, 12 de maig de 2008

Erre que erre!

El Defender, el 'Superman' de Barcelona, ja està carregat de litres d'aigua

Aquí el tenim: el vaixell Sichem Defender, el vaixell que aquest matí s'ha carregat de litres i litres d'aigua al Port de Tarragona per a sortir aquesta matinada a les 4 cap a Barcelona, on hi arribarà entre les 8.00 i les 9.00 de demà. 'Defender', es diu! El gran heroi! Quisn nom més oportú cap a uns i altres... Però això queda al parer de cadascú.
És igual: ha plogut, a bots i barrals (ja sabem de sobres la cantitat, però aquí la teniu per si voleu assegurar-vos de que, coi, és veritat!), i ho fa fet a TOT CATALUNYA. Però tant s'hi val: a la capital continua faltant aigua (això diuen i clar, nosaltres, a creure... oi?).
Però, vigilem! Què ara -que es podria dir que és massa tard-, ha aparegut la 'veu de la consciència: el secretari de la Confederació de Comerç de Catalunya, Miquel Àngel Fraire, ha demanat avui mateix que es pari aquest viatge. Segons ell, això dóna una imatge de desprestigi i alarmisme cap a Barcelona. Massa tard, Fraire, massa tard...
Si voleu veure al primer dels deu 'gran herois salvadors', encara hi esteu a temps; aneu al moll d'inflamables: us hi rebrà, de lluny, amb molt de gust.

dijous, 8 de maig de 2008

A França són molt gabatxos

L'Assamblea Nacional Francesa no vol el català
Resulta que a França no els caiem massa bé. Deu ser cosa dels problemes dels veïns... Com a tot arreu: a uns els pots anar a demanar sal i als altres, per molta aigua del Roine que vulguem, ni això ens donarien -encara que els sobressin milions de litres-. No ho sé. El que sí sé és que el català no agrada: Bernard Accoyer (la pàgina està en gabatxo, no fos cas que s'enfadés..), president de l'Assamblea Nacional francesa, no va deixar que el diputat de la Catalunya del Nord, Daniel Mach, acabés la seva intervenció parlant en català. Mach, que lògicament volia rematar el seu discurs, va haver d'utilitzar el francès. Però Accoyer no en va tenir prou i va decidir que les paraules del diputat català no s'havien d'incloure a l'acta de debat sobre llengües minortàries de la República, que pretén modificar la Constitució perquè aquestes llengües es puguin reconéixer de manera oficial.

De fet, la ministra de Cultura francesa, Christine Albanel (tampoc voldria que s'enfadés ella), ho ha deixat encara més clar: el govern francés no modificarà la Constitució perquè es reconeguin les llengües minoritàries al nostre país veí i 'cascarràbies'. Per tant, França no ratificarà la Carta Europea de Llengües Regionals.

Est la vié? Doncs no!

dissabte, 3 de maig de 2008

Qui és?

Dins d'un sac i ben lligat
De vegades, els personatges que retenim a la memòria perquè els nostres pares ens en parlaven quan érem petits, avui els podem posar cara... Sí! Són reals, existeixen! Potser no amb les matexes característiques, perquè són molt exagerades... Però segur que cap de vosaltres no li fica alguna cara 'adulta'! Curiós: les nostres 'pors' de petits continuen vives quan ens fem grans... I encara amb més presència, perquè són reals. Què ho disfruteu!


Quan la llum que es projecta damunt del ciment dels carrers és només la dels fanals que, solitaris, pretenen donar una pincellada de vida a un entorn que estarà mort durant una desena d’hores, un cos vagabund passa perfilant la seva ombra sobre el paviment. Té una silueta que revela un caminar feixuc: potser és coix de tant caminar, o potser no; qui sap si el pes que carrega no li permet agafar més agilitat. No és de bon veure i duu un sac penjant de l’esquena com si d’una jepa es tractés, com si formés part de la seva pròpia pell. Quan es mou, ho fa amb cautel.la, vigilant sempre amb una astúcia que sembla pròpia d’una guineu i els ulls se li agiten constantment: dreta, esquerra, dreta, esquerra... Sempre a punt per escabullir-se si algú es percata de la seva presència.
No l’ha vist mai ningú però mai ningú l’ha deixat d’imaginar i, els que l’han pogut veure, no ho explicaran. On són? Quan la lluna domina imponent la negror del cel, ell sorgeix del seu propi amagatall que ningú sap on és i comença a caminar poc a poc, molt a poc a poc, posant l’orella a cada llar. Si alguna veu l’anomena espera, escolta i aguarda pacientment el moment d’actuar. Sempre està allà, en boca de centenars de pares insensats que creuen que no és res més que un nom al què recórrer per enmudir als seus fills quan el son ha de véncer a les parpelles. Però, un cop els nens estan immersos en la soledat de la foscor, la seva presència es fa més i més patent... Saben que es manté aguaitant, que els mira fixament i ells no el poden veure; els que aconsegueixen aclucar els ulls tenen el descans de sentir unes passes coixes que s’allunyen en busca d’uns altres crits. Però els que es deixen véncer pel pànic perceben el el guspireig d’una mirada famèlica i el perfil d’unes urpes desomunals que, amb una rapidesa insòlita, els arrencaran dels seus llençols per no tornar-hi mai més...
Diuen, només diuen, que quan menys t’ho esperes obre la porta de les vostres habitacions i se us emporta dins d’un immens tros d’espar. Però no deixa de ser més que això: un dir. Per si de cas, feu cas i somieu amb els angelets quan us diguin: “Vés a dormir, sinó vindrà l’Home del Sac i se t’endurà”.