De les notes musicals als compassos per Tarragona
‘La música és un rellotge que, per a molta gent, s’acostuma a parar: igual que a les novel·les policials es pot identificar l’hora del crim per el rellotge parat a la vítima, el rellotge parat de la memòria musical d’una persona adulta permet fixar una data exacta del moment en què aquesta persona es va fer adulta’ (Gil Calvo)ELS PRIME
RS SONS MUSICALS...Com diu Calvo, es pot saber quan algú es fa adult. Però no es pot saber ni tan sols quan va ser el primer cop que la música va veure la llum del dia. Per què? Fàcil. Perquè no es sap quan va néixer la música; l'home només es pot basar en teories... Una d'elles, com no podia ser d'una altra manera, la va establir Darwin, qui va dir que la música va néixer dels crits desesperats de l'home primitiu! No és tan descabellat: eren crits plens de sentiments. I què és la música sinó pur sentiment?
... ES COMENCEN A ENREGISTRAR...Fa 148 anys, el 1860, a França es va enregistrar una cançó popular. Era el primer cop que es feia una cosa així i fa cosa de pocs mesos es va aconseguir un fragment d'aquesta gravació. És un enregistrament 17 anys més antic del què fins ara es considerava el primer de la història! Aquell era de la cançó de Tomas Edison, 'Mary had a little lamb' (aquí us la podeu baixar). El 'nou' fragment és de l'inventor francès Edouard-Leon Scott de Martinville (en anglès), que havia dipositat una màquina anomenada 'fonoautògraf', que disposava d'una agulla que recollia les ones sonores i les marcava en un paper cobert de sutge.De fet, però, aquest invent mai va aconseguir funcionar i era incapaç de reproduir les gravacions que feia. Això sí, Scott de Martinville va patentar totes les seves gravacions. I ara, després de totes les dificultats de fa gairebé 150 anys, s'ha aconseguit un fragment d'uns 10 segons de durada d'una de les seve s obres. En ella es sent una veu femenina cantant la cançó infantil francesa 'Au clair de la lune' (aquí en teniu la lletra). No té desperdici...
ARRIBA LA MÚSICA MODERNA!
Neix el rock&roll i el seu rei: Elvis Presley
No fa tants anys que podem dir que el rock va veure la llum del dia; va ser a la dècada dels 50 i va ser, amb ell, quan el món musical va experimentar el seu gran boom. Però és que, a més, això sí que té data i lloc de naixement: 1954, a Memphis, quan nois joves blancs -de no més de 20 anys- van començar a cantar la música 'blues' dels negres. Poc després, el 1959 Chuck Berry, un dels compositors més prolífers del rock, va composar Almost grown, una cançó amb una lletra que resumeix tot l'univers cultural d'aquest estil recent nascut: el col·legi, els cotxes, la velocitat, les bandes... (podeu veure la lletra aquí). Però qui realment va quedar per a la prosperitat com el rei del rock, va ser el mític Elvis Presley (pàgina oficial, en anglès) -de qui, tot i la seva mort el 1977, encara avui en dia n'hi ha que asseguren que és viu- qui, abans que Chuck Berry, ja havia tret un tema explosiu produït per Bill Halley: 'Rock around the Clock', amb una lletra d'allò més explícita: tothom que escoltés la cançó ballaria rock&roll durant tota la nit, al voltant d'un rellotge i fins que arribés l'hora d'arribar a casa. Us passa això quan mireu el vídeo?
Cançó cantada per Bill Halley
El primer pop music: el boom dels Beatles
Però la dècada dels anys 50 va portar unes altres estrelles que van aportar un nou estil musical que també s'ha mantingut per a la prosperitat: els Beatles (pàgina oficial, en anglès). Era l'any 1959 quan John Lennon fa formar a Liverpool el grup de rock Quarrymen que, més endavant es va convertir en les estrelles del pop mundial, els Beatles. Encara que sembli mentida, aquests nois van crear un art popular a través dels seus textes i del modus de vida, i van qüestionar les actituts convencionals que estaven establertes cap al sexe, les drogues, la política i la societat. Un exemple molt clar és el del seu èxit, 'Lucy in the Sky with Diamonds', on es diu que els Beatles fan alusió a les drogues i on Lucy seria una manera d'anomenar a la droga LSD (Lucy, Sky, Diamonds).
L'estil mod dels The Who
Canviem de dècada: els seixanta i The Who (pàgina oficial, en anglès), un grup que, amb el seu tema, 'My Generation', van crear un nou estil: el mod, que permetia conciliar els estudis, la feina i el temps lliure. A més, l'oci era per a ells, la única cosa que donava sentit a la feina.
The Doors i la beat generationLa beat generation neix a Califòrnia de la mà dels The Doors (pàgina oficial, en anglès), amb Jim Morrison (la seva mort sempre ha estat una incògnita...) al capdavant. La beat generation fa referència a la bohèmia juvenilmi la seva dissidència aristotic-intel·lectual. Per saber-ne més sobre aquest moviment cultural, cliqueu aquí.
El naixement del punk i els seus reis: els Sex Pistols 
Crestes, pantalons de cuir arrapats, cadenes i piercings. Tot un conjunt d'elements que els identifiquen molt bé: són els punk, un terme que literalment significa 'deixalla' o directament 'merda'. Els punk agafaven tot un m,atxambrat d'elements d'altres estils i els ajuntaven per a demostrar que no eren incompatibles. Els Sex Pistols (en anglès) en van ser, i encara en són, els seus grans pares. Public Enemies: el rap, el funky i el hip-hopEls Public Enemies són l'emblema de l'estil que va propagar un missatge molt clar: la música és un llenguatge poètic, una ob ra d'art que ves des del cor i la seva missió és crear consciència per a preparar la lluita contra el poder. Poètic ho és, si més no, és el que intenta el rap, el funky o el hip-hop: cançons plenes de rimes. 'Fight the power': aquí teniu un tema dels Public enemies que mostra molt bé aquest concepte musical i, com no la seva, mai millor dit, lluita contra el poder.
Neix un estil que revoluciona les pistes de ball: el danceEra l'any 1977 quan un DJ afroamericà, Frankie Knuckles, es va convertir en DJ resident del club The Warehouse de Chicago, on hi va imposar un nou estil de punxar discos molt innovador: en comptes de posar-los un darrera l'altre va començar a combinar-los i va barrejar diferents estils interposant diferents efectes, per exemple, un tren en marxa. Aquest nou estil de ball es va acabar conixent com el house. La seva finalitat era incentivar el cós humà a ballar i a deixar-se anar. Però, com aconseguir-ho? Doncs musicalament parlant havia de tenir un ritme constant, repetitiu, que es repetís entre 100 i 140 cops per minut i que estés fet amb instruments electrònics. Els makiners (aquí podeu veure'n el seu sorgiment a Catalunya) van néixer a Europa gràcies a aquests inicis! El gran Bob Marley: mestre del reggae
L'estil rasta, simbolitzat en el reggae i en la figura del seu ídol, Bob Marley (pàgina oficial, en anglès), expresa la identitat de la segona generació d'immigrants jamaicans a la Gran Bretanya, que va sorgir a comnçaments dels anys 70. El nou moviment associa la memòria d'Àfrica, el col·lapse de Babiònia i l'ascens del nos 'rasta', que infringia la llei d'una manera molt sutil: amb esti amb un producte molt identificador, la marihuana. I és que el mateix Bob Marley va dir un cop: 'Emanicipeu-vos de l'esclavitut mental. Feu que el poble negre desperti del seu somni de segles per a poder veure el que som en realitat'.
QUÈ PODEM TROBAR PER TARRAGONA DE TOT AIXÒ?
Tot el món de què hem parlat és molt ampli. I ara, el que toca es preguntar-se: a Tarragona hi ha tanta varietat (pagina web de l'Associació de Músics de Tarragona) de gustos musicals? Què agrada a la gent de la nostra ciutat? En tenen prou amb l’oci que se’ls ofereix? Escolten el mateix a casa que fora? I la lletra de les cançons que escolten, els influencia d’alguna manera?
Em picava la curiositat i vaig preguntar a diferents tarragonins i tarragonines, perquè em donessin la seva opinió. En vaig agafar a 6 i els vaig recopilar en aquesta entrevista. Disfruteu-la i a veure si, com a tarragonins/es, us hi sentiu identificats!
gobiar. Es más, si estamos con los nervios a flor de piel, ¡también tienen una solución! Este gran remedio oriental se llama ‘Karesansui’ algo que, con sólo leerlo, se te quita la taquicardia de golpe. Yo prefiero su traducción: Jardín Zen, el entorno donde los monjes Zen japoneses van a meditar (a la fotografia podeu veure un Jardí Zen 'de veritat'). Qué bonito, qué relajante… ¿Cómo va a pasar nuestra hiperactiva sociedad sin un Jardín de estos? ¿Uno? No, ¡miles! ¡Millones! Porque para relajarse con uno de estos chismes no hace falta salir de casa –que nosotros, los occidentales, somos muy de sofá-.
to que de momento ha logrado desestresarte un poco. Abres la caja y a la vez, también los ojos como platos –nada que ver con los de un monje Zen-. Ese jardín paradisíaco lo forman tres objetos: una bandeja que no tiene más que eso; una bolsa llena de arena que bien podría ser la de la playa; y un rastrillo, ni más, ni menos (mireu el 'fantàstic' Jardí Zen i compareu-lo amb el de veritat). Eso no sirve para hacer castillos de arena; esos tres objetos sirven para quitarte el estrés. Que no sea dicho: echas la arena en la bandeja, coges el rastrillo y lo pasas por la arena. Tan sencillo como eso… Tan estúpido como eso… Y tú acabas más estresado porque, por muchas vueltas que le des a la arena, jamás consigues ver a qué finalidad hay que llegar. Mejor un buen balneario.
