Qui és?

Dins d'un sac i ben lligat

De vegades, els personatges que retenim a la memòria perquè els nostres pares ens en parlaven quan érem petits, avui els podem posar cara... Sí! Són reals, existeixen! Potser no amb les matexes característiques, perquè són molt exagerades... Però segur que cap de vosaltres no li fica alguna cara 'adulta'! Curiós: les nostres 'pors' de petits continuen vives quan ens fem grans... I encara amb més presència, perquè són reals. Què ho disfruteu!

Quan la llum que es projecta damunt del ciment dels carrers és només la dels fanals que, solitaris, pretenen donar una pincellada de vida a un entorn que estarà mort durant una desena d’hores, un cos vagabund passa perfilant la seva ombra sobre el paviment. Té una silueta que revela un caminar feixuc: potser és coix de tant caminar, o potser no; qui sap si el pes que carrega no li permet agafar més agilitat. No és de bon veure i duu un sac penjant de l’esquena com si d’una jepa es tractés, com si formés part de la seva pròpia pell. Quan es mou, ho fa amb cautel.la, vigilant sempre amb una astúcia que sembla pròpia d’una guineu i els ulls se li agiten constantment: dreta, esquerra, dreta, esquerra... Sempre a punt per escabullir-se si algú es percata de la seva presència.
No l’ha vist mai ningú però mai ningú l’ha deixat d’imaginar i, els que l’han pogut veure, no ho explicaran. On són? Quan la lluna domina imponent la negror del cel, ell sorgeix del seu propi amagatall que ningú sap on és i comença a caminar poc a poc, molt a poc a poc, posant l’orella a cada llar. Si alguna veu l’anomena espera, escolta i aguarda pacientment el moment d’actuar. Sempre està allà, en boca de centenars de pares insensats que creuen que no és res més que un nom al què recórrer per enmudir als seus fills quan el son ha de véncer a les parpelles. Però, un cop els nens estan immersos en la soledat de la foscor, la seva presència es fa més i més patent... Saben que es manté aguaitant, que els mira fixament i ells no el poden veure; els que aconsegueixen aclucar els ulls tenen el descans de sentir unes passes coixes que s’allunyen en busca d’uns altres crits. Però els que es deixen véncer pel pànic perceben el el guspireig d’una mirada famèlica i el perfil d’unes urpes desomunals que, amb una rapidesa insòlita, els arrencaran dels seus llençols per no tornar-hi mai més...
Diuen, només diuen, que quan menys t’ho esperes obre la porta de les vostres habitacions i se us emporta dins d’un immens tros d’espar. Però no deixa de ser més que això: un dir. Per si de cas, feu cas i somieu amb els angelets quan us diguin: “Vés a dormir, sinó vindrà l’Home del Sac i se t’endurà”.