On està la sequera?

Camps de golf a la vista!

Port Aventura tindrà tres camps de golf, dos amb 18 forat i un, ab 9. Això ja ho sabíem. Però ara sabem quan: el 16 de juny. Els Directius del parc els van presenar dimecres, però la seva inauguració oficial es farà el dia abans. Els responsables del PortAventura Golf asseguren que és una proposta caracteritzada per la sostenibilitat, integració amb l'entorn i el respecte amb l'ecosistema de la zona. La pregunta és: respecta això la situació de sequera que patim? Un dels responsables de dissent dels camps, Vicens Veses, va explicar que tota l'aigua que 'consumiran' aquests TRES CAMPS DE GOLF, és aigua regenerada provinent de la depuradora de Vila-seca i Salou. Particularment no dubto de l'eficàcia dels tècnics, que són els que hi entenen; però sí que em permeto dubtar del següent: Si aquesta aigua, que és sobrant, és la que rega TOT el parc, podrà regar TAMBÉ, aquests TRES CAMPS DE GOLF? Sembla molta aigua, oi? I no diuen que hi ha sequera? Doncs és que... No ho acabo d'entendre... Potser veient aquest vídeo que van fer els 'Fans de Port Aventura' m'aclareixo una mica més, però... Ho dubto.

Menjar com un rei

Un rècord guiness de tres segles

Avui us presento un dels indrets que més encant té el nostre país. Un indret tancat, especial i... Antic, molt antic. Benvinguts al cor mitjeval. Que ho disfruteu!

“A Botín se va a celebrar las bodas de oro, las de plata, las de diamante y hasta las fósiles” –Ramón Gómez de la Serna-.
¿´Bodas fósiles’? Una combinación de palabras que suena a prehistórico, ‘dinosáurico’ incluso. Quizá este legendario de la literatura española se volvió loco –sin que lo sepamos- y decidió, un buen día decir que, en un tal ‘Botín’, se celebran… ¡bodas fósiles! Algo impensable porque cualquiera con dos dedos de frente sabe que esta unión no existe. Menos en Botín; allí, sí. Porque cuando uno se va acercando a esa fachada de piedra siente que se está comprometiendo con otra época sin poderlo evitar.
De repente, me planto en medio de la Plaza Mayor de Madrid y fijo la mirada en una de esas callejuelas que se adentran al Madrid de los Austrias, a ese Madrid vivo de la Baja Edad Media. Sé muy bien qué busco: la calle Cuchilleros, ese sendero que tiene nombre bandolero; o no, o de manjar. Allí está el Botín, en el número 17 de la calle que se llama como lo que necesitas para comer una buena paletilla de cordero. Porque el Botín es un restaurante, y no cualquiera, sino el más antiguo del mundo. Y sino, ¡qué se lo pregunten al Sr. Guiness!
Ahora sí, ahora encuentro la calle Cuchilleros. La voy recorriendo en busca de ese restaurante tan curioso en el que espero encontrarme a decenas de taberneros medievales chillando cerveza en mano. Pero no. En vez de eso, se me planta delante de mis narices un bandolero con pinta de pirata que me invita a entrar a su cueva: ‘La Cueva de Luis Candelas’. Lo miro bien y pienso que todavía no soy suficientemente rica como para hacer de Robin Hood español. Sigo andando y, después de pasar por incontables mesones con nombres de lo más particular, aparece el Botín y, sin quererlo, me traslado a ese 1725. Pero sin ningún tabernero medieval chillando cerveza en mano. En vez de eso, me abre la puerta un hombre que, más que estar en un edificio donde se cuece paletilla de cordero y asado madrileño, tiene más pinta de servir en el restaurante del Ritz.
Ese hombre vestido de blanco no pega. Y menos aún cuando se cierra la puerta y dejo atrás al bandolero pobre y a los mesones que rodean su Cueva. Pero estoy dentro del Botín y ellos, no. Lo que me preocupa ahora es saber en cuál de las cuatro salas –Felipe IV, Castilla, Pérez Galdós o la Bodega- voy a cenar. Es más, me preocupa saber cómo voy a llegar hasta allí si sólo veo laberintos de piedra y decenas de personajes del Ritz dándose golpetazos para poder llegar a la mesa a la qué servir. Incluso pienso que en cualquier momento se les va a caer ese cordero que huele a humo y que, además, recibirá mi camiseta. Pero bueno, aquellos medievales no debían tener miramientos en eso. Por suerte, nadie me tira nada y me atrevo a girar la cabeza sin preocuparme por mi ropa. Algo como un cuchillo dando porrazos ha llamado mi atención. Viene de una sala en la que hay grabadas las palabras ‘Horno’ y, por un momento, me siento tabernera e imagino a alguien degollando un cerdo. Pero no, entre la niebla del olor a quemado aparece un gorro larguirucho y como no, blanco, en la cabeza de alguien al estilo Arguiñano que sólo está cortando pan. Eso sí, lo hace a cuchillazos.
Menos mal que uno de esos ‘gnomos’ blancos me acompaña hasta mi mesa, en la sala Castilla, donde tomo asiento junto a una veintena de ingleses que chillan cerveza en mano. Realmente esos ingleses parecen taberneros. Lástima que tardan poco en irse y me quedo envuelta sólo del olor a la paletilla que me comeré, claro está, con cuchillo y tenedor, nada que ver con lo que debían hacer los comensales de principios del siglo XVIII. Cuando estoy terminando de saborear mi manjar, me llevo una nueva sorpresa: ¡viene la Tuna! Esos chicos vestidos con sus panderetas y sus capas como los príncipes que van con caballo a sus castillos, crean ese ambiente que me recuerda que acabo de cenar en el restaurante más antiguo del mundo. Han pasado tres siglos y sí, eso es más incluso que unas bodas fósiles. Al final Ramón Gómez de la Serna va a tener razón…

Caça a la 'gran ciutat'

Els carrers de Barcelona estan plens de porcs senglars

Els aficionats a la caça ja no tenen per què patir amb les restriccions temporals i físiques per a poder practicar el seu 'esport' preferit. Des de fa uns dies poden agafar el cotxe (o Renfe, si se'n fien) i arribar-se fins a la Vall d'Hebron de Barcelona. Els porcs senglars s'han cansat d'estar pels boscos i han decidit fer vida 'entre els humans' que, a més, alguns, els donen de menjar. Això sí, d'altres no es troben massa a gust entre aquestes bèsties i potser els caçadors els farien algun gran favor... Això sí, amb compte perquè la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat ha aconsellat extremar les precaucions perquè 'són animals salvatges'.

De moment a Tarragona no ens hem trobat cap animal d'aquests; el màxim que ha passat és que les oques de la Plaça Imperial hagin decidit anar a 'donar un tomb' per la Rambla... Ah, no! Aquest estiu vam tenir un tauró refrescant-se per la tranquil·litat de les nostres platges...

Matrimonis alemanys caducats

‘Fins que set anys ens separin’
L’escàndol ha arribat a Alemanya. Gabriele Pauli, una diputada militant del partit més conservador del país, ha afirmat que l’amor només dura set anys. Pauli deixa obsoleta per tant, la coneguda frase de ‘fins que la mort ens separi’ i s’ha endut, de retruc, totes les portades de la premsa alemanya.

La diputada conservadora de la Unió Socialcristiana d’Alemanya (CSU), Gabriele Pauli, ha posat data de caducitat a l’amor. Segons Pauli, aquest sentiment només pot durar un màxim de set anys i per tant, si s’allarga, s’ha de renovar. En aquest sentit, el contracte ‘indefinit’ que s’estableix en la signatura del matrimoni passaria, segons la diputada, a ser un contracte ‘a terminis’. Aquests terminis tindrien una data de caducitat: set anys. Si, passats aquests set anys, els cònjuges no renoven el seu contracte ‘fins que set anys més ens separin’, aquest quedaria automàticament anul·lat i la via per accedir al divorci, seria molt més senzilla.

Reaccions ruinoses

A Alemanya, la notícia s'ha rebut amb les mans al cap. El futur primer ministre de Baviera ha recomanat a Pauli un ‘tractament psiquiàtric’ i totes les forces polítiques estan convençudes que la seva proposta acabarà d’ensorrar les mínimes possibilitats que tenia de ser elegida presidenta del CSU. Possibilitats que no eren poques: després de la seva implicatura en un incident que va provocar la renúncia del ‘magnant’ primer ministre de Baviera i president de la CSU, Edmund Stoiber, Gabriele Pauli va fotografiar-se amb uns guants de làtex que li donaven un ‘petit’ to sadomasoquista. Per quants anys?