dimecres, 16 d’abril del 2008

Infraestructures que funcionen

Un tren amic de tots
Feia 43 anys que havia desaparegut la línia de tren que unia dos països molt llunyans i diferents al nostre: Índia i Bangladesh. Aquesta línia permetia arribar a Calcuta o a Dacca, però la guerra entre ambdós països, la guerra del Caixmir, la va interrompre. Arran d'això, milers de famílies van quedar separades. Sí, com un Mur de Berlín però amb una barrera de centenars de quilòmetres.

Això s'ha acabat. Després de 43 anys, aquestes dues ciutats tornen a estar unides. Aquí teniu una fotografia del tren que ha permès que dues cultures pràcticament idèntiques tornin a compartir experiències: el 'Tren de l'Amistat'.

Per què dic tot això? Per què, si lá Índia i Bangladesh ens queden tan lluny? No costa massa d'imaginar, oi? No ens han calgut 43 anys (per sort), però segur que molts pensaven que el famós AVE mai arribaria a Catalunya: primer a Lleida (amb la por de caure al buit... qui agafa un tren?), després a Tarragona (a quants quilòmetres de la capital? Tampoc calia); i ara, a Barcelona (es carregarà la Sagrada Família?).
I sí: l'AVE ha arribat, com també ha arribat (ha tornat) la 'nostra' estimada Magdalena Álvarez. Una cosa està clara: jo particularment no posaria mai al nostre país el nom de 'Tren de l'Amistat' a cap comboi.

dilluns, 14 d’abril del 2008

Deixem que parli l'aigua

El meme de l'aigua


Un dels blocaires que més llegeixo, el Tondo, em va fer arribar aquest meme, molt encertat el tema per cert... De rabiosa actualitat i polèmica! Aquí van les respostes!


1) Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?

No en tinc cap mena de dubte. L'aigua és un bé de tots i, a dia d'avui és a més, un bé escàs. De la mateixa manera que des de la Generalitat es va fer un referèndum per a l'Estatut d'Autonomia, els Ajuntaments haurien de fer consultes populars per al tema de l'aigua. Els ciutadans de 'a peu' hi tenim a dir perquè l'aigua és de tots.

2) Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?

Contestaré aquesta pregunta com a ciutadana tarragonina que sóc. I no, no crec que hagi rebut massa informació en aquest sentit. Si el problema no hagués arribat als extrems que ha arribat, suposo que em 'donaria per informada'. Però, després de veure els resultats (que per una altra banda, els que ostenten el poder ja els preveien), em sembla que ara se'ns està exigint massa (donar aigua 'perquè sí') sense que ens hagin donat la oportunitat d'intentar solucionar-ho a nivell particular de cadascú.

3) Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal•liar la sequera?

Com bé he comentat, aquells que han de gestionar l'aigua ja tenien previst que el problema podia arribar a aquest límit. Si s'hi ha arribat és perquè alguna cosa ha fallat.

4) S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?En aquest país ningú assumeix mai responsabilitats polítiques. Hem de gastar energia demanant dimissions?

S'haurien de prendre les mesures addients per evitar que això es repeteixi en altres àmbits. Si això passa per demanar dimissions, endavant. Estem en un estat de benestar en què s'han de protegir els drets i béns dels ciutadans. Si això falla, falla la seva raó de ser.
I per no trencar la cadena, que contesti qui vulgui aquest meme. Però en quant a les meves propostes, l'envio a:

dijous, 10 d’abril del 2008

Ciència intel·ligent

Tarragona es robotitza
A setembre, Tarragona serà una ciutat tipus Tòkio. Ja podem començar a preparar-nos, perquè tots aquells robots que semblen impossiblen estaran a la nostra ciutat! Resulta que d'aquí cinc mesos tindrem ben a prop les XXI Jornades d'Automàtica, on s'exposaran els últims avenços en robòtica i processos automatitzats. Sí, sí. A més, es farà un concurs: tots aquells estudiants de l'Estat que programin robots 'supermans' lluitaran per veure quin d'ells és el més 'xulo'. De totes maneres, fins ara, l'Automàtica només ha servit, de veritat, per encarir els pisos (no, si al final, tot hi juga...). Per exemple, estàs pagant 1.300 euros al mes i dius 'mira, me'n vaig una setmana a Filipines'. Cap problema! Aquesta ciència t'ajuda a que la pel·lícula que volies veure mentres estaves a Filipines es quedi ben gravada al teu DVD. El problema és que puguis marxar a Filipines mentre pagues 1.300 euros al mes. Després diuen que la ciència és exacta...


dimarts, 8 d’abril del 2008

Dilema futbolísic

¡Esta categoría es demasiado cara!
Avui parlaré del nostre 'gran club grana'. No se per què, però m'ha agafat per escriure-ho en castellà... És el mateix, el contingut, és el contingut. Què ho disfruteu!
El Nástic va mal, muy mal. Porque recordemos que, no hace mucho, Tarragona se llenó de ‘Bobobobs’ que no dejaban de navegar con su nave espacial ni para ir a hacer sus necesidades. Y ahora esta nave está cayendo en picado hacia el infierno de Segunda B.
¡Cómo cambian las cosas! ¡Esos ídolos granas en el rastrero mundo de menos de Segunda División! ¿Cómo evitarlo? Pues primero, hay que concienciar a los jugadores. Parece lógico e incluso fácil. Y digo ‘incluso’ porque en realidad es una maratón casi imposible: a los astronautas de la nave espacial les ha poseído el subconsciente del ‘querer y no poder’.
Me explico. Profesionales de Primera; futbolistas que tienen tanta ‘pasta’ que se les desbordan los bolsillos pero que, sin embargo, no se la pueden gastar en una camiseta ‘marca’ Jofre porque, como le dijo el ex delantero grana Portillo a su mano derecha en el terreno de juego, Makukula, ¡tío, esto es muy caro!
Claro, si es que es lógico: no se puede estar de compras en una tienda de ‘primera’ cuando se juega en un equipo de Primera que está destinado a la ‘miseria’ de Segunda. Ante una dependienta ansiosa y a la que se le acababa la paciencia, Portillo tenía un verdadero dilema: quedarse con la camiseta, como si ello le salvara en la categoría estrella de la Liga –el demonio del ‘querer’-, o aceptar su destino y dejarla para los que se la merecen de verdad -el ángel del ‘no poder’-. Suerte que en ese momento estaba con él la conciencia de Makukula que, muy acertado, le respondió: sí, sí, es muy cara, mejor que esperemos a las rebajas.
¡Y vaya si vinieron las rebajas! Allí está su ex equipo: allí dónde ellos y sus compañeros les colocaron: de regreso a Segunda. Y es que el éxito de estar en lo más alto de la Liga causa demasiada presión, los bolsillos no pueden estar siempre debatiéndose entre una camiseta cara de Jofre y el inevitable destino de la ruina.
Bien, los ‘Bobobobs’ ya están como perro por su casa… ¡pero a un punto de la salvación! Y los ídolos grana vuelven a estar poseídos. Esto de Segunda sigue siendo grande. Vamos a intentar caer más bajo todavía, a ver si en categoría B estamos mejor. Esta vez la víctima ha sido Óscar López. Pero claro, ya no se le ha pillado ‘in fragantti’ en la categoría número uno de Jofre -porque eso no estaría en la línea de su equipo-, de modo que el defensa se ha ido directamente a un ‘Chino’.
Allí, con todos esos ojos orientales clavados en la espalda a cada paso que haces, es imposible caer a Segunda C porque, si esto sucede, sales machacado vivo. ¡Ay no, que la letra ‘C’ en fútbol no existe! Sería Tercera División. Pues peor todavía: cambias de número y pasas, del dos, al tres. Esperemos que a los ‘Chinos’ no les de nunca por hacer rebajas.

dijous, 3 d’abril del 2008

Solucions in-viables

S'acaba un malson? O es trenca un somni?
La variant de la N-340 al seu pas per Tarragona comença a ser una realitat 'palpable'. Només cal agafar la tan polèmica via per veure com avancen els treballs, a l'esquerra de la carretera. Per fi: tants i tants anys de llarguíssimes cues, amb centenars de cotxes cremant gasolina i sense avançar; amb més d'un i de dos morts en algun trma tràgic en punts molt propers a Tarragona; tot plegat s'haurà acabat.
O això esperem. És evident que, si la consciència humana no hi posa remei, els accidents continuaran. I pel què fa a les cues... Hem d'esperar al tan reclamat tercer carril de l'AP-7, també en tràmit.
Però no sempre es pot contentar a tothom. Uns celebraran no haver d'estar-se més de 30 minuts per arribar a Tarragona des de, per exemple, La Móra. Però molts dels què llençaran cohets per això, també denunciaran l'impace ambiental que comporten aquestes obres per al nostre entorn. Aquí hi ha una imatge del què ja es pot entreveure què està passant al Llorito. Al costat de Tarragona tenim -teníem- un espai natural únic. Fins quan? Ara mirem al mar i, en comptes de veure-hi verd, hi veiem camions i un traçat que deixa entreveure una futura autovia emmig del bosc. No hauria sigut més 'saludable' desdoblar la nacional que ja tenim?

dilluns, 31 de març del 2008

La innocència de l'instint

Conseqüències del tancament de les protectores d'animals
Fa unes setmanes vaig parlar de les protestes per a la saturació que pateixen les protectores d'animals de tota Catalunya. Els mesos d'estiu s'acosten i la por cada vegada creix més. Avui, el director de la protectora d'animals 'Zoo' de Torredembarra ha anunciat, a Ona la Torre, que demà la protectora deixarà de rebre més animals.
Aquesta situació es podria repetir en moltes altres institucions que tenen aquesta finalitat, si els amos dels animals no hi posen remei. Si es té un amic de companyia, es té per tota la vida; ells tenen sentiments, innocència i confiança cega. No els traicionem i comencem ara, que ve el bon temps, a evitar-ho.

UNA HISTÒRIA EN PRÒPIA PELL
Cinc. Cinc en només el mes de juliol. Gairebé els puc deixar de comptar amb els dits de la mà. Menteixo, necessito un dit més: la setmana passada sumava sis. Aquest és el número de gossos que m'he trobat, només jo, abandonats per les carreteres durant aquell mes d'estiu. Dos d'ells arraconats a les cunetes amb el cor apagat. Tres més esgotats per la llunyania de les seves llars, arriscant les vides amb una fidelitat infinita. I un sisè agonitzant els seus últims minuts al costat d'uns desconeguts que li acaben d'arrencar les últimes esperances de dir-li al seu amo 'per fi t'he trobat, devies estar preocupat'...
És la realitat, la crua realitat que es repeteix cada estiu. Això no és un somni ni és una d'aquelles coses que ens quedem mirant amb cara de llàstima però que en el fons pensem que mai ens passarà. No. Tots podem ser els 'culpables' d'arrebatar l'últim alè a un d'ells; tots podem veure'ls deixats morts com una brossa en qualsevol racó; i tots podem trobar-los enganyats posant en perill la seva vida amb la innocència de tornar a casa. Perquè n'hi ha, i n'hi ha molts.
Us hi heu trobat mai? Segur que sí. I què heu fet? Molts pensareu que el món est
à ple de gent que pateix gana de la què ningú se'n preocupa i que ells necessiten l'ajuda primer. Doncs sí, el món està ple de problemes. I quan t'en trobes un de cara? I sis? Heu vist mai algú mort i tirat damunt de l'asfalt? Algú creuant la carretera inconscient del risc, només pendent de retrobar-se amb qui no sap que no li importa que un cotxe li arrebenti el fetge? Heu vist algú agonitzant emmig del trànsit.
Ells no poden demanar ajuda. Necessiten que ho fem nosaltres per ells. Que aportem el nostre granet de sorra. Quedar-se de braços creuats ficant cara de pena no és aportar res. Sabeu la frase que diu que qui no és capaç d'estimar els animals no estima la vida? Si els estimeu, segur que podeu fer alguna cosa més que creuar els braços i ficar la cara de pena. Fer-ho tranquilitza. Però com tot, això queda a la decisió personal de cadascú...

MORIR COMO UN PERRO
'Lento, torpe y enfermo de soledad intenté cruzar la autopista. Intuía el peligro que corría al hacerlo en mi situación, pero cometí el error de escuchar el canto de la sirena del otro lado. Ahora sé que nunca debí dar ese paso, que me equivoqué de decisión y de camino para regresar a la casa de la que mi amo me sacó un día para abandonarme en una vieja fábrica alejada de la ciudad y, supongo, de la conciencia.
No quise aceptar que mi mejor amigo durante tantos años fuera capaz de considerarme un estorbo en mi vida. Apenas siento el cuerpo y el frío crece cuando los coches pasan como flechas de viento junto a mí esquivándome. Sé que voy a morir aquí y, sin embargo, no le guardo rencor. Me vence la tristeza por él, con quien compartí juegos y algunos secretos del complejo y apasionante corazón humano que me confesó a veces en voz alta y en otras ocasiones con lágrimas. Siempre estuve a su lado por nada, puede que por alguna caricia desinteresada en la vejez por haberle hecho más felices los amaneceres en los que corríamos por el parque cuando yo sólo era un cachorro.
Se me va el alma y apenas puedo ver ya un hilo de sangre que escribe en el asfalto los últimos instantes de mi existencia. Ahora que me abordan las dudas y me abandona el aliento aquí tirado e inerte, me pregunto por qué se marchitó la amistad, por qué me llevó con engaños a un lugar d espojado de sentimientos y huyó antes de que pudiera darme la vuelta para al menos despedirle. Pese a todo, mi último latido será para él.
Gofi'.
Text del calendari 2007 del Refugi Baix Camp

dijous, 27 de març del 2008

El pànic dels, com a mínim, 1200 euros al mes

Les hipoteques de Tarragona estan en números vermells
La construcció està en crisi. Les hipotques no avancen. El tipus d'interés es manté al 4% -o puja-. I Trichet diu que no el pensa tocar perquè del què es tracta és d'evitar més inflació. És això? O, com s'acostuma a dir, 'la pela, és la pela'?
Tarragona no s'escapa d'aquesta 'bombolla especulativa saturada'. A les nostres comarques, el nombre d'hipoteques ha baixat d'un 27,40%, passant de les 2.814 signades el gener del 2007 a les 2.043 del d'aquest any, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. O sigui, 800 hipoteques menys.
Per preus, la caiguda interanual ha estat del 2,49%, passant dels 159.454 euros del gener del 2007 als 155.475 euros de fa un parell de mesos. En canvi, mes es van signar un 15'42% més d'hipoteques que al desembrea, quan se'n van subscriure 1.770. Però, tot i aquest increment del nombre de les hipoteques, la mitjana de preus cau l'1,54% passant dels 157.904 euros el desembre a 155.475 el gener.
Però aquestes dades no només es troben a la nostra demarcació. A tot Catalunya, la compravenda d'habitatges ha caigut fins el 43%. Aquest percentatge és molt superior al del conjunt de l'estat espanyol que s'ha situat en un 27%. Els primers 30 dies de 2008 a Espanya, van canviar de mans 61.792 habitatges davant els 85.000 del gener de 2007, una diferència de més de 23.000.
Fins on anirem a parar? Veurem edificis a mitja construcció pel carrer? Ja només ens faltava això...