Què divertit és fer-se mal!

Quina gràcia té perseguir un formatge?

Avui és un d'aquells dies en què te n'adones del molt sonada que està la gent. Ahir, els anglesos van demostrar que l'espècie humana està, literalment, boja. Això sí, amb moltes ganes de pasar-ho bé... Fent-se mal! On està la gràcia? En perseguir a un formatge per arribar abans que ell a la 'meta'? Doncs sembla ser que sí: anglesos, japonesos, australians i nord americans van aplegar-se a la famosa carrera del fortmatge de Cooper's Hill (en anglès), a Gloucestershire. Diuen que és un esport; ho deu ser perquè hi ha un rival -un formatge-, perquè sinó, no m'ho explico. El què tampoc m'explico és que no hi hagués hagut cap participant espanyol, perquè per aquí, de 'personatges', també n'hi ha uns quants...

On està la sequera?

Camps de golf a la vista!

Port Aventura tindrà tres camps de golf, dos amb 18 forat i un, ab 9. Això ja ho sabíem. Però ara sabem quan: el 16 de juny. Els Directius del parc els van presenar dimecres, però la seva inauguració oficial es farà el dia abans. Els responsables del PortAventura Golf asseguren que és una proposta caracteritzada per la sostenibilitat, integració amb l'entorn i el respecte amb l'ecosistema de la zona. La pregunta és: respecta això la situació de sequera que patim? Un dels responsables de dissent dels camps, Vicens Veses, va explicar que tota l'aigua que 'consumiran' aquests TRES CAMPS DE GOLF, és aigua regenerada provinent de la depuradora de Vila-seca i Salou. Particularment no dubto de l'eficàcia dels tècnics, que són els que hi entenen; però sí que em permeto dubtar del següent: Si aquesta aigua, que és sobrant, és la que rega TOT el parc, podrà regar TAMBÉ, aquests TRES CAMPS DE GOLF? Sembla molta aigua, oi? I no diuen que hi ha sequera? Doncs és que... No ho acabo d'entendre... Potser veient aquest vídeo que van fer els 'Fans de Port Aventura' m'aclareixo una mica més, però... Ho dubto.

La regla de les tres 'Bes'

Bueno, Bonito, Barato

Ara que estem en crisis econòmica (fins i tot els més risc ho estan! D'això ningú s'escapa) m'agradaria escriure alguna cosa en un to... bé, es podria dir que irònic. Espero que ho disfruteu!

España atraviesa la peor crisis económica des de 1990. Los precios suben y los sueldos se resisten a aceptar lo que hay. Consecuencia: ¡Venga, todos a apretarse los bolsillos! Solución: Ikea. ¿Dónde está el problema? Para solventar crisis de este tipo está la ‘Reina de las tres Bes’: Bueno, Bonito y, lo que más interesa al pobre ciudadano de a pie, que acaba de comprarse un piso y no le da para otra cosa que para embobarse con las paredes inertes de su nueva adquisición, Barato. Muy Barato.
Ya está. 1.300 euros al mes y a Ikea a mueblar la casa, que para esto sí que dan los 1.350 euros de sueldo. ¡Menos mal que hay alguien que se preocupa del pobre desgraciado que no cobra una millonada para decorar sus paredes con Valenti!
Y por si fuera poco, en ese mismo paraíso sueco hay otro ahí metido, incrustado, que engancha a ese consumidor desesperado como si lo tuviera poseído: la Zona de ‘Oportunidades’. Te acercas al oasis con la baba regalimando por las comisuras de los labios. Echas una ojeada y te plantas delante de un vaso. Un mísero y estúpido vaso. Mísero porque es un objeto que no tiene ningún secreto. Y estúpido porque le falta la mitad. Por tanto, su única utilidad –recordémoslo: contener algún líquido o sustancia para evitar que se desparrame por cualquier sitio- se va a hacer puñetas.
Ese objeto inútil cuesta 0’75 euros. Ves ‘eso’, lo miras con cara de ‘me están tomando el pelo’ y te tiras cinco minutos pensando ‘esto tiene truco’. Porque no es Bueno, ni es Bonito y mucho menos es Barato por muchos 75 céntimos que cueste. ‘Eso’ ya ni tendría que existir; tendría que estar en el contenedor verde de ‘Cristales’. Pero está ahí, llamándote, pidiéndote a gritos que te lo lleves a tu nuevo y querido hogar. Quizá ese vaso está roto a propósito porque así, cuando lo cojas, te abrirás las venas y te arrepentirás lo poco que te queda de vida de haberte comprado ese piso que te cuesta 1.300 malditos euros al mes.

Perquè no us quedeu amb les ganes de saber com funciona el 'gran Ikea', aquí us deixo un reportatge fet per Discovery Chanel.

Un últim adéu

Compte enrera al Fortí de la ReinaJa està. Ja hi ha data -aproximada-: el juny. Dues setmanes, tres o un mes, el temps que es trigui en adjudicar les obres que, segons Pau Pérez (tinent d'alcalde de Gestió Econòmica), serà d'uns quinze dies. Després d'anys de pugnes, finalment s'enderrocarà el Fortí de la Reina (aquí teniu una breu història publicada pel Departament de Cultura de la Generalitat). Ara sí que ja no hi ha volta enrera, no hi ha res a fer.

I qui tirarà a terra la construcció? Doncs és un 'joc' entre tres empreses en què més d'un hi farà alguna aposta... Sabent que el pressupost inicial de la licitació asceneix a 690.693, 27 euros, les tres 'competidores' per 'picar pedra' són:

1- Emcofa: projecte de 654.722,13 euros.

2- Restauracions Arquitectòniques: projecte de 643.380,78 euros.

3- Fulgencio Villar SL: projecte de 535.548,35 euros.

Res més. Aprofiteu si encara voleu veure aquest emblemàtic restaurant tarragoní. Té els dies més que comptats...

Erre que erre!

El Defender, el 'Superman' de Barcelona, ja està carregat de litres d'aigua

Aquí el tenim: el vaixell Sichem Defender, el vaixell que aquest matí s'ha carregat de litres i litres d'aigua al Port de Tarragona per a sortir aquesta matinada a les 4 cap a Barcelona, on hi arribarà entre les 8.00 i les 9.00 de demà. 'Defender', es diu! El gran heroi! Quisn nom més oportú cap a uns i altres... Però això queda al parer de cadascú.

És igual: ha plogut, a bots i barrals (ja sabem de sobres la cantitat, però aquí la teniu per si voleu assegurar-vos de que, coi, és veritat!), i ho fa fet a TOT CATALUNYA. Però tant s'hi val: a la capital continua faltant aigua (això diuen i clar, nosaltres, a creure... oi?).
Però, vigilem! Què ara -que es podria dir que és massa tard-, ha aparegut la 'veu de la consciència: el secretari de la Confederació de Comerç de Catalunya, Miquel Àngel Fraire, ha demanat avui mateix que es pari aquest viatge. Segons ell, això dóna una imatge de desprestigi i alarmisme cap a Barcelona. Massa tard, Fraire, massa tard...
Si voleu veure al primer dels deu 'gran herois salvadors', encara hi esteu a temps; aneu al moll d'inflamables: us hi rebrà, de lluny, amb molt de gust.

A França són molt gabatxos

L'Assamblea Nacional Francesa no vol el català

Resulta que a França no els caiem massa bé. Deu ser cosa dels problemes dels veïns... Com a tot arreu: a uns els pots anar a demanar sal i als altres, per molta aigua del Roine que vulguem, ni això ens donarien -encara que els sobressin milions de litres-. No ho sé. El que sí sé és que el català no agrada: Bernard Accoyer (la pàgina està en gabatxo, no fos cas que s'enfadés..), president de l'Assamblea Nacional francesa, no va deixar que el diputat de la Catalunya del Nord, Daniel Mach, acabés la seva intervenció parlant en català. Mach, que lògicament volia rematar el seu discurs, va haver d'utilitzar el francès. Però Accoyer no en va tenir prou i va decidir que les paraules del diputat català no s'havien d'incloure a l'acta de debat sobre llengües minortàries de la República, que pretén modificar la Constitució perquè aquestes llengües es puguin reconéixer de manera oficial.

De fet, la ministra de Cultura francesa, Christine Albanel (tampoc voldria que s'enfadés ella), ho ha deixat encara més clar: el govern francés no modificarà la Constitució perquè es reconeguin les llengües minoritàries al nostre país veí i 'cascarràbies'. Per tant, França no ratificarà la Carta Europea de Llengües Regionals.

Est la vié? Doncs no!

Qui és?

Dins d'un sac i ben lligat

De vegades, els personatges que retenim a la memòria perquè els nostres pares ens en parlaven quan érem petits, avui els podem posar cara... Sí! Són reals, existeixen! Potser no amb les matexes característiques, perquè són molt exagerades... Però segur que cap de vosaltres no li fica alguna cara 'adulta'! Curiós: les nostres 'pors' de petits continuen vives quan ens fem grans... I encara amb més presència, perquè són reals. Què ho disfruteu!

Quan la llum que es projecta damunt del ciment dels carrers és només la dels fanals que, solitaris, pretenen donar una pincellada de vida a un entorn que estarà mort durant una desena d’hores, un cos vagabund passa perfilant la seva ombra sobre el paviment. Té una silueta que revela un caminar feixuc: potser és coix de tant caminar, o potser no; qui sap si el pes que carrega no li permet agafar més agilitat. No és de bon veure i duu un sac penjant de l’esquena com si d’una jepa es tractés, com si formés part de la seva pròpia pell. Quan es mou, ho fa amb cautel.la, vigilant sempre amb una astúcia que sembla pròpia d’una guineu i els ulls se li agiten constantment: dreta, esquerra, dreta, esquerra... Sempre a punt per escabullir-se si algú es percata de la seva presència.
No l’ha vist mai ningú però mai ningú l’ha deixat d’imaginar i, els que l’han pogut veure, no ho explicaran. On són? Quan la lluna domina imponent la negror del cel, ell sorgeix del seu propi amagatall que ningú sap on és i comença a caminar poc a poc, molt a poc a poc, posant l’orella a cada llar. Si alguna veu l’anomena espera, escolta i aguarda pacientment el moment d’actuar. Sempre està allà, en boca de centenars de pares insensats que creuen que no és res més que un nom al què recórrer per enmudir als seus fills quan el son ha de véncer a les parpelles. Però, un cop els nens estan immersos en la soledat de la foscor, la seva presència es fa més i més patent... Saben que es manté aguaitant, que els mira fixament i ells no el poden veure; els que aconsegueixen aclucar els ulls tenen el descans de sentir unes passes coixes que s’allunyen en busca d’uns altres crits. Però els que es deixen véncer pel pànic perceben el el guspireig d’una mirada famèlica i el perfil d’unes urpes desomunals que, amb una rapidesa insòlita, els arrencaran dels seus llençols per no tornar-hi mai més...
Diuen, només diuen, que quan menys t’ho esperes obre la porta de les vostres habitacions i se us emporta dins d’un immens tros d’espar. Però no deixa de ser més que això: un dir. Per si de cas, feu cas i somieu amb els angelets quan us diguin: “Vés a dormir, sinó vindrà l’Home del Sac i se t’endurà”.