Tècnniques de relaxació

Un Jardí Zen-sacional
Ara que estem passant una època molt estressant, m'ha vingut al cap l'existència d'un producte que, teòricament, serveix per a relaxar (o desestressar, que ve a ser el mateix). Però, és clar, quan les coses no fan la seva funció (o no la sabem veure, no sé...), doncs un s'estressa més. Manera de desfogar-te? Escriure-ho!

Lo japonés está de moda. Se llevan las camas tipo ‘tatami’ y, si a uno no le gusta el ‘sushi’, ya es un rancio, un anticuado y un antisocial. Así pues, será mejor que nos adaptemos a los nipones o correremos un serio peligro de extinción.
Pero no nos estresemos. Calma. Nuestros colegas amarillos no nos quieren agobiar. Es más, si estamos con los nervios a flor de piel, ¡también tienen una solución! Este gran remedio oriental se llama ‘Karesansui’ algo que, con sólo leerlo, se te quita la taquicardia de golpe. Yo prefiero su traducción: Jardín Zen, el entorno donde los monjes Zen japoneses van a meditar (a la fotografia podeu veure un Jardí Zen 'de veritat'). Qué bonito, qué relajante… ¿Cómo va a pasar nuestra hiperactiva sociedad sin un Jardín de estos? ¿Uno? No, ¡miles! ¡Millones! Porque para relajarse con uno de estos chismes no hace falta salir de casa –que nosotros, los occidentales, somos muy de sofá-.
Se pone de moda y un buen día alguien, que lleva años viéndote unas ojeras que chillan a gritos un buen balneario, se planta en tu casa con una caja envuelta con un lazo rojo y una sonrisa de oreja a oreja, como si dentro de ese paquete hubiera un balneario desmontable. Pues no, eso sería ser un anticuado. Ahí dentro está el remedio milagroso antiestrés de un Jardín Zen.
Como buen occidental te sientas con el nuevo trofeo en el sofá delante de la ‘caja tonta’, el único aparato que de momento ha logrado desestresarte un poco. Abres la caja y a la vez, también los ojos como platos –nada que ver con los de un monje Zen-. Ese jardín paradisíaco lo forman tres objetos: una bandeja que no tiene más que eso; una bolsa llena de arena que bien podría ser la de la playa; y un rastrillo, ni más, ni menos (mireu el 'fantàstic' Jardí Zen i compareu-lo amb el de veritat). Eso no sirve para hacer castillos de arena; esos tres objetos sirven para quitarte el estrés. Que no sea dicho: echas la arena en la bandeja, coges el rastrillo y lo pasas por la arena. Tan sencillo como eso… Tan estúpido como eso… Y tú acabas más estresado porque, por muchas vueltas que le des a la arena, jamás consigues ver a qué finalidad hay que llegar. Mejor un buen balneario.

Em dic 'vaga'

Busa a 'Crisis'

Sí: el Govern retornarà el 100% del cèntim sanitari als transportistes. Què bé! Perquè els comerços ja comencen a tornar a la normalitat. És a dir, que si volem comprar un cartró de llet a 0'7 dècimes més respecte a l'IPC de l'abril, el trobarem. Tornem a ser una societat 'normal'! A més, les gasolineres estan totes obertes i totes tenen subministrament. Buf, quin descans, tornarem a omplir els dipòsits a 1'30 euros el litre! Quina setmaneta, quin patiment... Però ara ja està, tot ha tornat a la normalitat i ja no ens cal patir; ja es recuperaran aquells més o menys, 100 MEUR que la Cecot va estimar que es van perdre cada dia de vaga a Catalunya... (fem càlculs, però fem-los ben asseguts):

- 50 milions de pèrdues diàries al comerç.

- 40 milions a la indústria.

- 1 milió a la construcció (el que li faltava, ja).

Però aquí no passa res. Perquè el govern diu que NO HI HA CRISI. I si el govern ho diu, serà veritat, per alguna cosa serà que manen, oi? Divendres, els tripulants de a bord del TGV Barcelona-Madrid, van rependre la vaga; divendres també, els taxistes van fer vaga (els de Tarragona però, no hi van donar suport perquè no estaven d'acord amb la coincidència de reivindicacions. Però la vaga, hi va ser); i el sector de l'educació ha amenaçat en començar una vaga a l'octubre. A tot plegat, sumem-hi les 7 dècimes d'augment de l'IPC i l'Euríbor al 5'4 en aquests moments.

Espanta? Per què? Tot ha tornat a la normalitat! I, si hi ha normalitat, no hi ha crisis. Ho diu el govern!

Art que val la pena

Un nou espai cultural a Tarragona

Fa uns quants dies que no actualitzo, i malament, això no es pot deixar de banda! Aquest post però, per 'digerir' una mica la llargada de l'altre, serà breu. Però concís! Darrerament estic molt 'cultural'. Però aquest cop, el motiu s'ho val, perquè a Tarragona arriba una visió una mica 'diferent' de la cultura que es respira a la ciutat. Aquesta arrivarà divendres, quan teniu una cita indispensable a les 20.00 del vespre al Camp de Mart!

I què és el què hi haurà? Doncs la inauguració del projecte Künstainer (aquí en teniu el blog per veure i comentar tot el que us sembli!), un espai de 50m2, una galeria d'art i un espai de trobada dedicat a l'art contemporani a Tarragona. Un projecte que, a més inaugura la revista Caldodecultivo MGZ. I una idea de Unai Reglero, Elisa Codina i Guillem Ferran, que es basa en buscar en els límits de les possibilitats un nou espai artístic per la ciutat. No té pèrdua!

Aquí us deixo dues mostres del què podreu visitar a partir de divendres a la nostra ciutat! (les imatges les podeu trobar al blog del propi projecte)

Reportatge amb ritme

De les notes musicals als compassos per Tarragona

‘La música és un rellotge que, per a molta gent, s’acostuma a parar: igual que a les novel·les policials es pot identificar l’hora del crim per el rellotge parat a la vítima, el rellotge parat de la memòria musical d’una persona adulta permet fixar una data exacta del moment en què aquesta persona es va fer adulta’ (Gil Calvo)

ELS PRIMERS SONS MUSICALS...

Com diu Calvo, es pot saber quan algú es fa adult. Però no es pot saber ni tan sols quan va ser el primer cop que la música va veure la llum del dia. Per què? Fàcil. Perquè no es sap quan va néixer la música; l'home només es pot basar en teories... Una d'elles, com no podia ser d'una altra manera, la va establir Darwin, qui va dir que la música va néixer dels crits desesperats de l'home primitiu! No és tan descabellat: eren crits plens de sentiments. I què és la música sinó pur sentiment?

... ES COMENCEN A ENREGISTRAR...
Fa 148 anys, el 1860, a França es va enregistrar una cançó popular. Era el primer cop que es feia una cosa així i fa cosa de pocs mesos es va aconseguir un fragment d'aquesta gravació. És un enregistrament 17 anys més antic del què fins ara es considerava el primer de la història! Aquell era de la cançó de Tomas Edison, 'Mary had a little lamb' (aquí us la podeu baixar).
El 'nou' fragment és de l'inventor francès Edouard-Leon Scott de Martinville (en anglès), que havia dipositat una màquina anomenada 'fonoautògraf', que disposava d'una agulla que recollia les ones sonores i les marcava en un paper cobert de sutge.De fet, però, aquest invent mai va aconseguir funcionar i era incapaç de reproduir les gravacions que feia. Això sí, Scott de Martinville va patentar totes les seves gravacions. I ara, després de totes les dificultats de fa gairebé 150 anys, s'ha aconseguit un fragment d'uns 10 segons de durada d'una de les seve s obres. En ella es sent una veu femenina cantant la cançó infantil francesa 'Au clair de la lune' (aquí en teniu la lletra). No té desperdici...

ARRIBA LA MÚSICA MODERNA!

Neix el rock&roll i el seu rei: Elvis Presley
No fa tants anys que podem dir que el rock va veure la llum del dia; va ser a la dècada dels 50 i va ser, amb ell, quan el món musical va experimentar el seu gran boom. Però és que, a més, això sí que té data i lloc de naixement: 1954, a Memphis, quan nois joves blancs -de no més de 20 anys- van començar a cantar la música 'blues' dels negres.

Poc després, el 1959 Chuck Berry, un dels compositors més prolífers del rock, va composar Almost grown, una cançó amb una lletra que resumeix tot l'univers cultural d'aquest estil recent nascut: el col·legi, els cotxes, la velocitat, les bandes... (podeu veure la lletra aquí).

Però qui realment va quedar per a la prosperitat com el rei del rock, va ser el mític Elvis Presley (pàgina oficial, en anglès) -de qui, tot i la seva mort el 1977, encara avui en dia n'hi ha que asseguren que és viu- qui, abans que Chuck Berry, ja havia tret un tema explosiu produït per Bill Halley: 'Rock around the Clock', amb una lletra d'allò més explícita: tothom que escoltés la cançó ballaria rock&roll durant tota la nit, al voltant d'un rellotge i fins que arribés l'hora d'arribar a casa. Us passa això quan mireu el vídeo?

Cançó cantada per Bill Halley

El primer pop music: el boom dels Beatles
Però la dècada dels anys 50 va portar unes altres estrelles que van aportar un nou estil musical que també s'ha mantingut per a la prosperitat: els Beatles (pàgina oficial, en anglès). Era l'any 1959 quan John Lennon fa formar a Liverpool el grup de rock Quarrymen que, més endavant es va convertir en les estrelles del pop mundial, els Beatles. Encara que sembli mentida, aquests nois van crear un art popular a través dels seus textes i del modus de vida, i van qüestionar les actituts convencionals que estaven establertes cap al sexe, les drogues, la política i la societat. Un exemple molt clar és el del seu èxit, 'Lucy in the Sky with Diamonds', on es diu que els Beatles fan alusió a les drogues i on Lucy seria una manera d'anomenar a la droga LSD (Lucy, Sky, Diamonds).

L'estil mod dels The Who

Canviem de dècada: els seixanta i The Who (pàgina oficial, en anglès), un grup que, amb el seu tema, 'My Generation', van crear un nou estil: el mod, que permetia conciliar els estudis, la feina i el temps lliure. A més, l'oci era per a ells, la única cosa que donava sentit a la feina.

The Doors i la beat generation
La beat generation neix a Califòrnia de la mà dels The Doors (pàgina oficial, en anglès), amb Jim Morrison (la seva mort sempre ha estat una incògnita...) al capdavant. La beat generation fa referència a la bohèmia juvenilmi la seva dissidència aristotic-intel·lectual. Per saber-ne més sobre aquest moviment cultural, cliqueu aquí.

El naixement del punk i els seus reis: els Sex Pistols
Crestes, pantalons de cuir arrapats, cadenes i piercings. Tot un conjunt d'elements que els identifiquen molt bé: són els punk, un terme que literalment significa 'deixalla' o directament 'merda'. Els punk agafaven tot un m,atxambrat d'elements d'altres estils i els ajuntaven per a demostrar que no eren incompatibles. Els Sex Pistols (en anglès) en van ser, i encara en són, els seus grans pares.

Public Enemies: el rap, el funky i el hip-hop
Els Public Enemies són l'emblema de l'estil que va propagar un missatge molt clar: la música és un llenguatge poètic, una ob ra d'art que ves des del cor i la seva missió és crear consciència per a preparar la lluita contra el poder. Poètic ho és, si més no, és el que intenta el rap, el funky o el hip-hop: cançons plenes de rimes. 'Fight the power': aquí teniu un tema dels Public enemies que mostra molt bé aquest concepte musical i, com no la seva, mai millor dit, lluita contra el poder.

Neix un estil que revoluciona les pistes de ball: el dance
Era l'any 1977 quan un DJ afroamericà, Frankie Knuckles, es va convertir en DJ resident del club The Warehouse de Chicago, on hi va imposar un nou estil de punxar discos molt innovador: en comptes de posar-los un darrera l'altre va començar a combinar-los i va barrejar diferents estils interposant diferents efectes, per exemple, un tren en marxa. Aquest nou estil de ball es va acabar conixent com el house. La seva finalitat era incentivar el cós humà a ballar i a deixar-se anar. Però, com aconseguir-ho? Doncs musicalament parlant havia de tenir un ritme constant, repetitiu, que es repetís entre 100 i 140 cops per minut i que estés fet amb instruments electrònics. Els makiners (aquí podeu veure'n el seu sorgiment a Catalunya) van néixer a Europa gràcies a aquests inicis!

El gran Bob Marley: mestre del reggae

L'estil rasta, simbolitzat en el reggae i en la figura del seu ídol, Bob Marley (pàgina oficial, en anglès), expresa la identitat de la segona generació d'immigrants jamaicans a la Gran Bretanya, que va sorgir a comnçaments dels anys 70. El nou moviment associa la memòria d'Àfrica, el col·lapse de Babiònia i l'ascens del nos 'rasta', que infringia la llei d'una manera molt sutil: amb esti amb un producte molt identificador, la marihuana. I és que el mateix Bob Marley va dir un cop: 'Emanicipeu-vos de l'esclavitut mental. Feu que el poble negre desperti del seu somni de segles per a poder veure el que som en realitat'.

QUÈ PODEM TROBAR PER TARRAGONA DE TOT AIXÒ?

Tot el món de què hem parlat és molt ampli. I ara, el que toca es preguntar-se: a Tarragona hi ha tanta varietat (pagina web de l'Associació de Músics de Tarragona) de gustos musicals? Què agrada a la gent de la nostra ciutat? En tenen prou amb l’oci que se’ls ofereix? Escolten el mateix a casa que fora? I la lletra de les cançons que escolten, els influencia d’alguna manera?
Em picava la curiositat i vaig preguntar a diferents tarragonins i tarragonines, perquè em donessin la seva opinió. En vaig agafar a 6 i els vaig recopilar en aquesta entrevista. Disfruteu-la i a veure si, com a tarragonins/es, us hi sentiu identificats!

Sant Joan a Tarragona

Explosions musicals als carrers tarragonins

Els focs i els petards s'acosten, i amb ells tornen les festes, la música i els balls. Aquí us deixo els plats de Sant Joan (per als curisosos que vulgueu saber alguna cosa més sobre la llegenda) a Tarragona, perquè n'aneu fent boca!:

La Banda Bonanza actuarà a la Plaça de la Font.

I a la platja del Miracle hi haurà tres espais ben diferents: un per a la música electrònica; unaltre amb motiu jamaicà, amb Kinky Coo coo's, Soweto i The Cabrians.


Kinky Coo coo's


Soweto


The Cabrians

I un tercer serà per a versions, on hi tocarà la Banda Senyor Nilson.

Què divertit és fer-se mal!

Quina gràcia té perseguir un formatge?

Avui és un d'aquells dies en què te n'adones del molt sonada que està la gent. Ahir, els anglesos van demostrar que l'espècie humana està, literalment, boja. Això sí, amb moltes ganes de pasar-ho bé... Fent-se mal! On està la gràcia? En perseguir a un formatge per arribar abans que ell a la 'meta'? Doncs sembla ser que sí: anglesos, japonesos, australians i nord americans van aplegar-se a la famosa carrera del fortmatge de Cooper's Hill (en anglès), a Gloucestershire. Diuen que és un esport; ho deu ser perquè hi ha un rival -un formatge-, perquè sinó, no m'ho explico. El què tampoc m'explico és que no hi hagués hagut cap participant espanyol, perquè per aquí, de 'personatges', també n'hi ha uns quants...

On està la sequera?

Camps de golf a la vista!

Port Aventura tindrà tres camps de golf, dos amb 18 forat i un, ab 9. Això ja ho sabíem. Però ara sabem quan: el 16 de juny. Els Directius del parc els van presenar dimecres, però la seva inauguració oficial es farà el dia abans. Els responsables del PortAventura Golf asseguren que és una proposta caracteritzada per la sostenibilitat, integració amb l'entorn i el respecte amb l'ecosistema de la zona. La pregunta és: respecta això la situació de sequera que patim? Un dels responsables de dissent dels camps, Vicens Veses, va explicar que tota l'aigua que 'consumiran' aquests TRES CAMPS DE GOLF, és aigua regenerada provinent de la depuradora de Vila-seca i Salou. Particularment no dubto de l'eficàcia dels tècnics, que són els que hi entenen; però sí que em permeto dubtar del següent: Si aquesta aigua, que és sobrant, és la que rega TOT el parc, podrà regar TAMBÉ, aquests TRES CAMPS DE GOLF? Sembla molta aigua, oi? I no diuen que hi ha sequera? Doncs és que... No ho acabo d'entendre... Potser veient aquest vídeo que van fer els 'Fans de Port Aventura' m'aclareixo una mica més, però... Ho dubto.