dilluns, 31 de març del 2008

La innocència de l'instint

Conseqüències del tancament de les protectores d'animals
Fa unes setmanes vaig parlar de les protestes per a la saturació que pateixen les protectores d'animals de tota Catalunya. Els mesos d'estiu s'acosten i la por cada vegada creix més. Avui, el director de la protectora d'animals 'Zoo' de Torredembarra ha anunciat, a Ona la Torre, que demà la protectora deixarà de rebre més animals.
Aquesta situació es podria repetir en moltes altres institucions que tenen aquesta finalitat, si els amos dels animals no hi posen remei. Si es té un amic de companyia, es té per tota la vida; ells tenen sentiments, innocència i confiança cega. No els traicionem i comencem ara, que ve el bon temps, a evitar-ho.

UNA HISTÒRIA EN PRÒPIA PELL
Cinc. Cinc en només el mes de juliol. Gairebé els puc deixar de comptar amb els dits de la mà. Menteixo, necessito un dit més: la setmana passada sumava sis. Aquest és el número de gossos que m'he trobat, només jo, abandonats per les carreteres durant aquell mes d'estiu. Dos d'ells arraconats a les cunetes amb el cor apagat. Tres més esgotats per la llunyania de les seves llars, arriscant les vides amb una fidelitat infinita. I un sisè agonitzant els seus últims minuts al costat d'uns desconeguts que li acaben d'arrencar les últimes esperances de dir-li al seu amo 'per fi t'he trobat, devies estar preocupat'...
És la realitat, la crua realitat que es repeteix cada estiu. Això no és un somni ni és una d'aquelles coses que ens quedem mirant amb cara de llàstima però que en el fons pensem que mai ens passarà. No. Tots podem ser els 'culpables' d'arrebatar l'últim alè a un d'ells; tots podem veure'ls deixats morts com una brossa en qualsevol racó; i tots podem trobar-los enganyats posant en perill la seva vida amb la innocència de tornar a casa. Perquè n'hi ha, i n'hi ha molts.
Us hi heu trobat mai? Segur que sí. I què heu fet? Molts pensareu que el món est
à ple de gent que pateix gana de la què ningú se'n preocupa i que ells necessiten l'ajuda primer. Doncs sí, el món està ple de problemes. I quan t'en trobes un de cara? I sis? Heu vist mai algú mort i tirat damunt de l'asfalt? Algú creuant la carretera inconscient del risc, només pendent de retrobar-se amb qui no sap que no li importa que un cotxe li arrebenti el fetge? Heu vist algú agonitzant emmig del trànsit.
Ells no poden demanar ajuda. Necessiten que ho fem nosaltres per ells. Que aportem el nostre granet de sorra. Quedar-se de braços creuats ficant cara de pena no és aportar res. Sabeu la frase que diu que qui no és capaç d'estimar els animals no estima la vida? Si els estimeu, segur que podeu fer alguna cosa més que creuar els braços i ficar la cara de pena. Fer-ho tranquilitza. Però com tot, això queda a la decisió personal de cadascú...

MORIR COMO UN PERRO
'Lento, torpe y enfermo de soledad intenté cruzar la autopista. Intuía el peligro que corría al hacerlo en mi situación, pero cometí el error de escuchar el canto de la sirena del otro lado. Ahora sé que nunca debí dar ese paso, que me equivoqué de decisión y de camino para regresar a la casa de la que mi amo me sacó un día para abandonarme en una vieja fábrica alejada de la ciudad y, supongo, de la conciencia.
No quise aceptar que mi mejor amigo durante tantos años fuera capaz de considerarme un estorbo en mi vida. Apenas siento el cuerpo y el frío crece cuando los coches pasan como flechas de viento junto a mí esquivándome. Sé que voy a morir aquí y, sin embargo, no le guardo rencor. Me vence la tristeza por él, con quien compartí juegos y algunos secretos del complejo y apasionante corazón humano que me confesó a veces en voz alta y en otras ocasiones con lágrimas. Siempre estuve a su lado por nada, puede que por alguna caricia desinteresada en la vejez por haberle hecho más felices los amaneceres en los que corríamos por el parque cuando yo sólo era un cachorro.
Se me va el alma y apenas puedo ver ya un hilo de sangre que escribe en el asfalto los últimos instantes de mi existencia. Ahora que me abordan las dudas y me abandona el aliento aquí tirado e inerte, me pregunto por qué se marchitó la amistad, por qué me llevó con engaños a un lugar d espojado de sentimientos y huyó antes de que pudiera darme la vuelta para al menos despedirle. Pese a todo, mi último latido será para él.
Gofi'.
Text del calendari 2007 del Refugi Baix Camp

5 comentaris:

Unknown ha dit...

I tant, m'identifico amb la teva sensibilitat cap a aquest fet.

De què ens serveix viure en l'anomenada societat del benestar si continuem maltractant els animals, si es tanquen les protectores per manca d'ajudes i es continuen torturant toros públicament i de forma televisada.

Josep (sl) ha dit...

Felicitat pel blog tens articles molt interessants.

Anònim ha dit...

efectivament, es tracta d'una situació penosa, el fet de que no hi hagi cabuda per animals que ho necessitin, encara que, s'ha de fer honor a la veritat i reconeixer que els grans culpables de que hagin d'existir aquestes protectores son els propis "humans" que els deixen a la bona de Déu sense cor, ni compassió ni pensar en les consequéncies que pot comportar abandonar un animal (accidents de trafic per posar un exemple).
El que primer hauriem de fer tots es mirar-nos al mirall i deixar de mirar de reull als altres, i a l'hora "d'adquirir" un animal de companyia valorar si realment estarem a l'alçada de les circumstáncies.

salutacions a tots!

P.D: en breu ençetaré el blog d'en william

Josep (sl) ha dit...

Jo en canvi he fet el contrari i he intentat buidar-les. Les mascotes grans que sempre he tingut provenien de gosseres. Desgraciadament sovint les seves condicions de salut no són les optimes Degut a la massificació, tot estar ben cuidats.

En gran part és un problema de responsabilitat i confondré l'animal amb una propietat.
Tenir un animal comporta saber què no sols ell estarà per tu si no tu per ell.

PD he modificat el meu últim post des de que has fet el comentari, perquè estava insatisfet del resultat final.

Artur ha dit...

Què es pot esperar d'aquells que abandonen als qui més els han estimat? Que podem esperar dels qui paguen amb l'abandonament els que, sense demanar res a canvi, els han obeït, admirat i defensat? Que podem esperar de les persones que davant de l'amistat més forta que es pot trobar en aquest món, la traeixen a la primera de canvi?

I després, els mateixos que abandonen els gossos i gats, parlen de la fam del món, de Palestina i de la globalització. Hipòcrites!!