divendres, 30 de maig del 2008

Reportatge amb ritme

De les notes musicals als compassos per Tarragona

‘La música és un rellotge que, per a molta gent, s’acostuma a parar: igual que a les novel·les policials es pot identificar l’hora del crim per el rellotge parat a la vítima, el rellotge parat de la memòria musical d’una persona adulta permet fixar una data exacta del moment en què aquesta persona es va fer adulta’ (Gil Calvo)

ELS PRIMERS SONS MUSICALS...
Com diu Calvo, es pot saber quan algú es fa adult. Però no es pot saber ni tan sols quan va ser el primer cop que la música va veure la llum del dia. Per què? Fàcil. Perquè no es sap quan va néixer la música; l'home només es pot basar en teories... Una d'elles, com no podia ser d'una altra manera, la va establir Darwin, qui va dir que la música va néixer dels crits desesperats de l'home primitiu! No és tan descabellat: eren crits plens de sentiments. I què és la música sinó pur sentiment?
... ES COMENCEN A ENREGISTRAR...
Fa 148 anys, el 1860, a França es va enregistrar una cançó popular. Era el primer cop que es feia una cosa així i fa cosa de pocs mesos es va aconseguir un fragment d'aquesta gravació. És un enregistrament 17 anys més antic del què fins ara es considerava el primer de la història! Aquell era de la cançó de Tomas Edison, 'Mary had a little lamb' (aquí us la podeu baixar).
El 'nou' fragment és de l'inventor francès Edouard-Leon Scott de Martinville (en anglès), que havia dipositat una màquina anomenada 'fonoautògraf', que disposava d'una agulla que recollia les ones sonores i les marcava en un paper cobert de sutge.De fet, però, aquest invent mai va aconseguir funcionar i era incapaç de reproduir les gravacions que feia. Això sí, Scott de Martinville va patentar totes les seves gravacions. I ara, després de totes les dificultats de fa gairebé 150 anys, s'ha aconseguit un fragment d'uns 10 segons de durada d'una de les seve s obres. En ella es sent una veu femenina cantant la cançó infantil francesa 'Au clair de la lune' (aquí en teniu la lletra). No té desperdici...



ARRIBA LA MÚSICA MODERNA!

Neix el rock&roll i el seu rei: Elvis Presley
No fa tants anys que podem dir que el rock va veure la llum del dia; va ser a la dècada dels 50 i va ser, amb ell, quan el món musical va experimentar el seu gran boom. Però és que, a més, això sí que té data i lloc de naixement: 1954, a Memphis, quan nois joves blancs -de no més de 20 anys- van començar a cantar la música 'blues' dels negres.
Poc després, el 1959 Chuck Berry, un dels compositors més prolífers del rock, va composar Almost grown, una cançó amb una lletra que resumeix tot l'univers cultural d'aquest estil recent nascut: el col·legi, els cotxes, la velocitat, les bandes... (podeu veure la lletra aquí).
Però qui realment va quedar per a la prosperitat com el rei del rock, va ser el mític Elvis Presley (pàgina oficial, en anglès) -de qui, tot i la seva mort el 1977, encara avui en dia n'hi ha que asseguren que és viu- qui, abans que Chuck Berry, ja havia tret un tema explosiu produït per Bill Halley: 'Rock around the Clock', amb una lletra d'allò més explícita: tothom que escoltés la cançó ballaria rock&roll durant tota la nit, al voltant d'un rellotge i fins que arribés l'hora d'arribar a casa. Us passa això quan mireu el vídeo?


Cançó cantada per Bill Halley

El primer pop music: el boom dels Beatles
Però la dècada dels anys 50 va portar unes altres estrelles que van aportar un nou estil musical que també s'ha mantingut per a la prosperitat: els Beatles (pàgina oficial, en anglès). Era l'any 1959 quan John Lennon fa formar a Liverpool el grup de rock Quarrymen que, més endavant es va convertir en les estrelles del pop mundial, els Beatles. Encara que sembli mentida, aquests nois van crear un art popular a través dels seus textes i del modus de vida, i van qüestionar les actituts convencionals que estaven establertes cap al sexe, les drogues, la política i la societat. Un exemple molt clar és el del seu èxit, 'Lucy in the Sky with Diamonds', on es diu que els Beatles fan alusió a les drogues i on Lucy seria una manera d'anomenar a la droga LSD (Lucy, Sky, Diamonds).



L'estil mod dels The Who
Canviem de dècada: els seixanta i The Who (pàgina oficial, en anglès), un grup que, amb el seu tema, 'My Generation', van crear un nou estil: el mod, que permetia conciliar els estudis, la feina i el temps lliure. A més, l'oci era per a ells, la única cosa que donava sentit a la feina.

The Doors i la beat generation
La beat generation neix a Califòrnia de la mà dels The Doors (pàgina oficial, en anglès), amb Jim Morrison (la seva mort sempre ha estat una incògnita...) al capdavant. La beat generation fa referència a la bohèmia juvenilmi la seva dissidència aristotic-intel·lectual. Per saber-ne més sobre aquest moviment cultural, cliqueu aquí.

El naixement del punk i els seus reis: els Sex Pistols
Crestes, pantalons de cuir arrapats, cadenes i piercings. Tot un conjunt d'elements que els identifiquen molt bé: són els punk, un terme que literalment significa 'deixalla' o directament 'merda'. Els punk agafaven tot un m,atxambrat d'elements d'altres estils i els ajuntaven per a demostrar que no eren incompatibles. Els Sex Pistols (en anglès) en van ser, i encara en són, els seus grans pares.

Public Enemies: el rap, el funky i el hip-hop
Els Public Enemies són l'emblema de l'estil que va propagar un missatge molt clar: la música és un llenguatge poètic, una ob ra d'art que ves des del cor i la seva missió és crear consciència per a preparar la lluita contra el poder. Poètic ho és, si més no, és el que intenta el rap, el funky o el hip-hop: cançons plenes de rimes. 'Fight the power': aquí teniu un tema dels Public enemies que mostra molt bé aquest concepte musical i, com no la seva, mai millor dit, lluita contra el poder.


Neix un estil que revoluciona les pistes de ball: el dance
Era l'any 1977 quan un DJ afroamericà, Frankie Knuckles, es va convertir en DJ resident del club The Warehouse de Chicago, on hi va imposar un nou estil de punxar discos molt innovador: en comptes de posar-los un darrera l'altre va començar a combinar-los i va barrejar diferents estils interposant diferents efectes, per exemple, un tren en marxa. Aquest nou estil de ball es va acabar conixent com el house. La seva finalitat era incentivar el cós humà a ballar i a deixar-se anar. Però, com aconseguir-ho? Doncs musicalament parlant havia de tenir un ritme constant, repetitiu, que es repetís entre 100 i 140 cops per minut i que estés fet amb instruments electrònics. Els makiners (aquí podeu veure'n el seu sorgiment a Catalunya) van néixer a Europa gràcies a aquests inicis!

El gran Bob Marley: mestre del reggae
L'estil rasta, simbolitzat en el reggae i en la figura del seu ídol, Bob Marley (pàgina oficial, en anglès), expresa la identitat de la segona generació d'immigrants jamaicans a la Gran Bretanya, que va sorgir a comnçaments dels anys 70. El nou moviment associa la memòria d'Àfrica, el col·lapse de Babiònia i l'ascens del nos 'rasta', que infringia la llei d'una manera molt sutil: amb esti amb un producte molt identificador, la marihuana. I és que el mateix Bob Marley va dir un cop: 'Emanicipeu-vos de l'esclavitut mental. Feu que el poble negre desperti del seu somni de segles per a poder veure el que som en realitat'.

QUÈ PODEM TROBAR PER TARRAGONA DE TOT AIXÒ?

Tot el món de què hem parlat és molt ampli. I ara, el que toca es preguntar-se: a Tarragona hi ha tanta varietat (pagina web de l'Associació de Músics de Tarragona) de gustos musicals? Què agrada a la gent de la nostra ciutat? En tenen prou amb l’oci que se’ls ofereix? Escolten el mateix a casa que fora? I la lletra de les cançons que escolten, els influencia d’alguna manera?
Em picava la curiositat i vaig preguntar a diferents tarragonins i tarragonines, perquè em donessin la seva opinió. En vaig agafar a 6 i els vaig recopilar en aquesta entrevista. Disfruteu-la i a veure si, com a tarragonins/es, us hi sentiu identificats!

10 comentaris:

Josep (sl) ha dit...

En quin mitja treballes?

Carmen&Nacho ha dit...

Joer Maria, quina currada no?

Pepako ha dit...

espectacular post!

Que seriem avui sense el que vam ser ahir?
En la meva opinió, i el meu gust, tinc la sensació que artistes com els que has anomenat, son irrepetibles, tant per el seu talent musical alguns, com per el que van significar, i aqui està la grandesa de una persona o un grup. Amb Elvis es va obrir el camí en l'època "moderna", pero es que durant el segle XX hi va haver grans músics tots importantissims per el desenvolupament i coneixença de la música que avui dia tenim.
Elvis, els Beatles, Guns & Roses, Bob Marley, Dire Straits, Nirvana, Bruce, i tot un elenco de artistes que han anat fent més gran aquest món del que un mai pot cansarse'n.

En la meva opinió, aqui a Tarragona estem escassos de oferta lúdico-musical, fa temps que no veig un concert "en condicions" per aquestes contrades, això si, l'associació de musics que de tant en tant organitza concertillos es l'oasi en el desert en el que ens trobem.


Sincerament Maria, moltes gràcies per fer-me disfrutar tant avui amb la lectura del teu post.

Artur ha dit...

Maria,

Un treball molt acurat. Felicitats!

*MaRiA* ha dit...

Gràcies a tots 4!

Però de fet no és cap reportatge per a la feina! El tema de la música m'agrada molt perquè la música crea sensacions, produeix sentiments i et trasllada a situacions on el record sembla retornar a la realitat. És el poder del pentagrama i no s'hi pot fer res: et posa trist o et fa saltar d'alegria, i no podem lluitar contra aquest poder que, a més, és art. I encara sort!

jo artin au ha dit...

Maria permete'm que m'expressi tal com deurien ser aquells primer crits propers a la música (o ja sent-ho). COLLONS QUIN POST!!!!!!!. Saps, quantes vegades he pensat en alguna cosa semblant a la cita amb que comences el teu treball (post). Però en aquest sentit: Jo sóc persona que gaudeix intensament amb la música (durant els meus anys joves m'hi vaig dedicar). Sempre m'agradat considerar el següent. Vaig començar gaudint, clar, amb cançonetes de moda (que ara trobo) ridícules), els amics, les converses o comentaris, música i més música que escoltàvem, apreníem i fèiem, van anar modelant un determinat gust que ha anat vessant -ja fa força temps-vers el jazz i les seves immensitats encara ara vives (fixa't com es barreja vivificant estils d'altres menes i és també receptiu a enriquir-se de mil estils diferents de les músiques existents). Considero, per tant que la música que a un agrada pot molt bé reflectir si el rellotge s'ha parat o continua avançant. Prenent forma al costat d'altres formes que permeten que tants i tants continguts, de distinta naturalesa i modalitat, circulin...
Salut (i a ser possible molta)

The Great Smurf ha dit...

musica? a TGN? xecs, si que ha canviat des que no hi soc!!
es que ja no es un erm cultural com durant els 30anys que hi he viscut? Enhorabona, hi haure de fer un tom un dia o altre.
Salut!

marc ha dit...

avui he descobert el teu blog i realment m'ha agradat l'entrada del reportatge amb ritme.

trobant força interessant la visió de l'història de la música que has fet, tinc que remarcar el meu més abosult acord amb el comentari que has fet en l'apartat dels comentaris: "la música crea sensacions, produeix sentiments i et trasllada a situacions on el record sembla retornar a la realitat"

no es poden dir més coses amb 19 paraules
felicitats

Jobove - Reus ha dit...

felicitats Maria, avui t'has lluït, un molt bon post, aquesta vena periodistica ha sortir al espai lliure !!!

i ho dic amb coneixement de causa, soc membre de l'AMCA de Reus (Associació de música creativa i actual) organitzadora del 17è Festival de blues Reus Blues del 13 al 21 de juny

petons

Herois ha dit...

Un repàs molt ben trobat, que m'ha fet pensar i tararejar algunes cançons que creia oblidades mentre anava llegint!

haurem de cantar tots a una "Congratuu-la-ti-oonsss!"