dissabte, 3 de maig del 2008

Qui és?

Dins d'un sac i ben lligat
De vegades, els personatges que retenim a la memòria perquè els nostres pares ens en parlaven quan érem petits, avui els podem posar cara... Sí! Són reals, existeixen! Potser no amb les matexes característiques, perquè són molt exagerades... Però segur que cap de vosaltres no li fica alguna cara 'adulta'! Curiós: les nostres 'pors' de petits continuen vives quan ens fem grans... I encara amb més presència, perquè són reals. Què ho disfruteu!


Quan la llum que es projecta damunt del ciment dels carrers és només la dels fanals que, solitaris, pretenen donar una pincellada de vida a un entorn que estarà mort durant una desena d’hores, un cos vagabund passa perfilant la seva ombra sobre el paviment. Té una silueta que revela un caminar feixuc: potser és coix de tant caminar, o potser no; qui sap si el pes que carrega no li permet agafar més agilitat. No és de bon veure i duu un sac penjant de l’esquena com si d’una jepa es tractés, com si formés part de la seva pròpia pell. Quan es mou, ho fa amb cautel.la, vigilant sempre amb una astúcia que sembla pròpia d’una guineu i els ulls se li agiten constantment: dreta, esquerra, dreta, esquerra... Sempre a punt per escabullir-se si algú es percata de la seva presència.
No l’ha vist mai ningú però mai ningú l’ha deixat d’imaginar i, els que l’han pogut veure, no ho explicaran. On són? Quan la lluna domina imponent la negror del cel, ell sorgeix del seu propi amagatall que ningú sap on és i comença a caminar poc a poc, molt a poc a poc, posant l’orella a cada llar. Si alguna veu l’anomena espera, escolta i aguarda pacientment el moment d’actuar. Sempre està allà, en boca de centenars de pares insensats que creuen que no és res més que un nom al què recórrer per enmudir als seus fills quan el son ha de véncer a les parpelles. Però, un cop els nens estan immersos en la soledat de la foscor, la seva presència es fa més i més patent... Saben que es manté aguaitant, que els mira fixament i ells no el poden veure; els que aconsegueixen aclucar els ulls tenen el descans de sentir unes passes coixes que s’allunyen en busca d’uns altres crits. Però els que es deixen véncer pel pànic perceben el el guspireig d’una mirada famèlica i el perfil d’unes urpes desomunals que, amb una rapidesa insòlita, els arrencaran dels seus llençols per no tornar-hi mai més...
Diuen, només diuen, que quan menys t’ho esperes obre la porta de les vostres habitacions i se us emporta dins d’un immens tros d’espar. Però no deixa de ser més que això: un dir. Per si de cas, feu cas i somieu amb els angelets quan us diguin: “Vés a dormir, sinó vindrà l’Home del Sac i se t’endurà”.

8 comentaris:

jo artin au ha dit...

Tot un mite(també podem entendre). Quants homes del sec, sorgits de la superstició i la manipulació, han rodat i encara roden - deu n'hi do la crescuda actual que hi ha- atiant les brases de les pors perquè no ens allunyem -de certes tuteles- en el sentit d'un més madur creixement humà.
(Si no tens inconvenient et linko en el meu blog, ja diràs)
Salut.

jo artin au ha dit...

Doncs fet, linko, m'ha agradat el que he llegit i el sentit del teu blog.
A gaudir... que són dos dies, ep, em refereixo al cap de setamana, tot i que aquest ena ha vingut per duplicat.

M. J. Verdú ha dit...

A qui no li deien allò del home del sac? I qui no vol somir amb els angelets?

Carmen&Nacho ha dit...

Molt bon bloc. Felicitats.

Pepako ha dit...

qui no ha sigut "amenaçat" amb el mític home del sac? que farien molts pares sense aquest personatje fictici que els ajuda de tant en tant en les tasques parentals...

Molt bo l'escrit, escrius que dona gust.

Salutacions!

Albert ha dit...

Doncs, jo de petit, aqiest home , fins i tot tenia nom i cognom, un home gran i lleiga que voltava per el barri era l'home del sac, quan als mites o llegendes els hi fiques cara, tenen una humanitat quye fa que encara sigui profund el sentiment...
Salutacions
http://albertarque.blogspot.com

Josep (sl) ha dit...

Molt bon article. El portar els nens a dormir amb personatges com l'Home del sac o el Papu són mites, que de sempre s'han sentit, però no crec què els nens d'avui siguin tan "creduls" com fa uns anys.

De fet a vegades és contraproduent perquè causa malsons i costa que el nen s'adormi.

Josep (sl) ha dit...

Acabo de veure a la tele un tall de la Letícia Sabater i un de'n King Africa. I em temo que aquests personatges han provocat més malsons als de la nostra generació que l'home del sac.