Tècnniques de relaxació

Un Jardí Zen-sacional
Ara que estem passant una època molt estressant, m'ha vingut al cap l'existència d'un producte que, teòricament, serveix per a relaxar (o desestressar, que ve a ser el mateix). Però, és clar, quan les coses no fan la seva funció (o no la sabem veure, no sé...), doncs un s'estressa més. Manera de desfogar-te? Escriure-ho!

Lo japonés está de moda. Se llevan las camas tipo ‘tatami’ y, si a uno no le gusta el ‘sushi’, ya es un rancio, un anticuado y un antisocial. Así pues, será mejor que nos adaptemos a los nipones o correremos un serio peligro de extinción.
Pero no nos estresemos. Calma. Nuestros colegas amarillos no nos quieren agobiar. Es más, si estamos con los nervios a flor de piel, ¡también tienen una solución! Este gran remedio oriental se llama ‘Karesansui’ algo que, con sólo leerlo, se te quita la taquicardia de golpe. Yo prefiero su traducción: Jardín Zen, el entorno donde los monjes Zen japoneses van a meditar (a la fotografia podeu veure un Jardí Zen 'de veritat'). Qué bonito, qué relajante… ¿Cómo va a pasar nuestra hiperactiva sociedad sin un Jardín de estos? ¿Uno? No, ¡miles! ¡Millones! Porque para relajarse con uno de estos chismes no hace falta salir de casa –que nosotros, los occidentales, somos muy de sofá-.
Se pone de moda y un buen día alguien, que lleva años viéndote unas ojeras que chillan a gritos un buen balneario, se planta en tu casa con una caja envuelta con un lazo rojo y una sonrisa de oreja a oreja, como si dentro de ese paquete hubiera un balneario desmontable. Pues no, eso sería ser un anticuado. Ahí dentro está el remedio milagroso antiestrés de un Jardín Zen.
Como buen occidental te sientas con el nuevo trofeo en el sofá delante de la ‘caja tonta’, el único aparato que de momento ha logrado desestresarte un poco. Abres la caja y a la vez, también los ojos como platos –nada que ver con los de un monje Zen-. Ese jardín paradisíaco lo forman tres objetos: una bandeja que no tiene más que eso; una bolsa llena de arena que bien podría ser la de la playa; y un rastrillo, ni más, ni menos (mireu el 'fantàstic' Jardí Zen i compareu-lo amb el de veritat). Eso no sirve para hacer castillos de arena; esos tres objetos sirven para quitarte el estrés. Que no sea dicho: echas la arena en la bandeja, coges el rastrillo y lo pasas por la arena. Tan sencillo como eso… Tan estúpido como eso… Y tú acabas más estresado porque, por muchas vueltas que le des a la arena, jamás consigues ver a qué finalidad hay que llegar. Mejor un buen balneario.

Em dic 'vaga'

Busa a 'Crisis'

Sí: el Govern retornarà el 100% del cèntim sanitari als transportistes. Què bé! Perquè els comerços ja comencen a tornar a la normalitat. És a dir, que si volem comprar un cartró de llet a 0'7 dècimes més respecte a l'IPC de l'abril, el trobarem. Tornem a ser una societat 'normal'! A més, les gasolineres estan totes obertes i totes tenen subministrament. Buf, quin descans, tornarem a omplir els dipòsits a 1'30 euros el litre! Quina setmaneta, quin patiment... Però ara ja està, tot ha tornat a la normalitat i ja no ens cal patir; ja es recuperaran aquells més o menys, 100 MEUR que la Cecot va estimar que es van perdre cada dia de vaga a Catalunya... (fem càlculs, però fem-los ben asseguts):

- 50 milions de pèrdues diàries al comerç.

- 40 milions a la indústria.

- 1 milió a la construcció (el que li faltava, ja).

Però aquí no passa res. Perquè el govern diu que NO HI HA CRISI. I si el govern ho diu, serà veritat, per alguna cosa serà que manen, oi? Divendres, els tripulants de a bord del TGV Barcelona-Madrid, van rependre la vaga; divendres també, els taxistes van fer vaga (els de Tarragona però, no hi van donar suport perquè no estaven d'acord amb la coincidència de reivindicacions. Però la vaga, hi va ser); i el sector de l'educació ha amenaçat en començar una vaga a l'octubre. A tot plegat, sumem-hi les 7 dècimes d'augment de l'IPC i l'Euríbor al 5'4 en aquests moments.

Espanta? Per què? Tot ha tornat a la normalitat! I, si hi ha normalitat, no hi ha crisis. Ho diu el govern!

Art que val la pena

Un nou espai cultural a Tarragona

Fa uns quants dies que no actualitzo, i malament, això no es pot deixar de banda! Aquest post però, per 'digerir' una mica la llargada de l'altre, serà breu. Però concís! Darrerament estic molt 'cultural'. Però aquest cop, el motiu s'ho val, perquè a Tarragona arriba una visió una mica 'diferent' de la cultura que es respira a la ciutat. Aquesta arrivarà divendres, quan teniu una cita indispensable a les 20.00 del vespre al Camp de Mart!

I què és el què hi haurà? Doncs la inauguració del projecte Künstainer (aquí en teniu el blog per veure i comentar tot el que us sembli!), un espai de 50m2, una galeria d'art i un espai de trobada dedicat a l'art contemporani a Tarragona. Un projecte que, a més inaugura la revista Caldodecultivo MGZ. I una idea de Unai Reglero, Elisa Codina i Guillem Ferran, que es basa en buscar en els límits de les possibilitats un nou espai artístic per la ciutat. No té pèrdua!

Aquí us deixo dues mostres del què podreu visitar a partir de divendres a la nostra ciutat! (les imatges les podeu trobar al blog del propi projecte)

Reportatge amb ritme

De les notes musicals als compassos per Tarragona

‘La música és un rellotge que, per a molta gent, s’acostuma a parar: igual que a les novel·les policials es pot identificar l’hora del crim per el rellotge parat a la vítima, el rellotge parat de la memòria musical d’una persona adulta permet fixar una data exacta del moment en què aquesta persona es va fer adulta’ (Gil Calvo)

ELS PRIMERS SONS MUSICALS...

Com diu Calvo, es pot saber quan algú es fa adult. Però no es pot saber ni tan sols quan va ser el primer cop que la música va veure la llum del dia. Per què? Fàcil. Perquè no es sap quan va néixer la música; l'home només es pot basar en teories... Una d'elles, com no podia ser d'una altra manera, la va establir Darwin, qui va dir que la música va néixer dels crits desesperats de l'home primitiu! No és tan descabellat: eren crits plens de sentiments. I què és la música sinó pur sentiment?

... ES COMENCEN A ENREGISTRAR...
Fa 148 anys, el 1860, a França es va enregistrar una cançó popular. Era el primer cop que es feia una cosa així i fa cosa de pocs mesos es va aconseguir un fragment d'aquesta gravació. És un enregistrament 17 anys més antic del què fins ara es considerava el primer de la història! Aquell era de la cançó de Tomas Edison, 'Mary had a little lamb' (aquí us la podeu baixar).
El 'nou' fragment és de l'inventor francès Edouard-Leon Scott de Martinville (en anglès), que havia dipositat una màquina anomenada 'fonoautògraf', que disposava d'una agulla que recollia les ones sonores i les marcava en un paper cobert de sutge.De fet, però, aquest invent mai va aconseguir funcionar i era incapaç de reproduir les gravacions que feia. Això sí, Scott de Martinville va patentar totes les seves gravacions. I ara, després de totes les dificultats de fa gairebé 150 anys, s'ha aconseguit un fragment d'uns 10 segons de durada d'una de les seve s obres. En ella es sent una veu femenina cantant la cançó infantil francesa 'Au clair de la lune' (aquí en teniu la lletra). No té desperdici...

ARRIBA LA MÚSICA MODERNA!

Neix el rock&roll i el seu rei: Elvis Presley
No fa tants anys que podem dir que el rock va veure la llum del dia; va ser a la dècada dels 50 i va ser, amb ell, quan el món musical va experimentar el seu gran boom. Però és que, a més, això sí que té data i lloc de naixement: 1954, a Memphis, quan nois joves blancs -de no més de 20 anys- van començar a cantar la música 'blues' dels negres.

Poc després, el 1959 Chuck Berry, un dels compositors més prolífers del rock, va composar Almost grown, una cançó amb una lletra que resumeix tot l'univers cultural d'aquest estil recent nascut: el col·legi, els cotxes, la velocitat, les bandes... (podeu veure la lletra aquí).

Però qui realment va quedar per a la prosperitat com el rei del rock, va ser el mític Elvis Presley (pàgina oficial, en anglès) -de qui, tot i la seva mort el 1977, encara avui en dia n'hi ha que asseguren que és viu- qui, abans que Chuck Berry, ja havia tret un tema explosiu produït per Bill Halley: 'Rock around the Clock', amb una lletra d'allò més explícita: tothom que escoltés la cançó ballaria rock&roll durant tota la nit, al voltant d'un rellotge i fins que arribés l'hora d'arribar a casa. Us passa això quan mireu el vídeo?

Cançó cantada per Bill Halley

El primer pop music: el boom dels Beatles
Però la dècada dels anys 50 va portar unes altres estrelles que van aportar un nou estil musical que també s'ha mantingut per a la prosperitat: els Beatles (pàgina oficial, en anglès). Era l'any 1959 quan John Lennon fa formar a Liverpool el grup de rock Quarrymen que, més endavant es va convertir en les estrelles del pop mundial, els Beatles. Encara que sembli mentida, aquests nois van crear un art popular a través dels seus textes i del modus de vida, i van qüestionar les actituts convencionals que estaven establertes cap al sexe, les drogues, la política i la societat. Un exemple molt clar és el del seu èxit, 'Lucy in the Sky with Diamonds', on es diu que els Beatles fan alusió a les drogues i on Lucy seria una manera d'anomenar a la droga LSD (Lucy, Sky, Diamonds).

L'estil mod dels The Who

Canviem de dècada: els seixanta i The Who (pàgina oficial, en anglès), un grup que, amb el seu tema, 'My Generation', van crear un nou estil: el mod, que permetia conciliar els estudis, la feina i el temps lliure. A més, l'oci era per a ells, la única cosa que donava sentit a la feina.

The Doors i la beat generation
La beat generation neix a Califòrnia de la mà dels The Doors (pàgina oficial, en anglès), amb Jim Morrison (la seva mort sempre ha estat una incògnita...) al capdavant. La beat generation fa referència a la bohèmia juvenilmi la seva dissidència aristotic-intel·lectual. Per saber-ne més sobre aquest moviment cultural, cliqueu aquí.

El naixement del punk i els seus reis: els Sex Pistols
Crestes, pantalons de cuir arrapats, cadenes i piercings. Tot un conjunt d'elements que els identifiquen molt bé: són els punk, un terme que literalment significa 'deixalla' o directament 'merda'. Els punk agafaven tot un m,atxambrat d'elements d'altres estils i els ajuntaven per a demostrar que no eren incompatibles. Els Sex Pistols (en anglès) en van ser, i encara en són, els seus grans pares.

Public Enemies: el rap, el funky i el hip-hop
Els Public Enemies són l'emblema de l'estil que va propagar un missatge molt clar: la música és un llenguatge poètic, una ob ra d'art que ves des del cor i la seva missió és crear consciència per a preparar la lluita contra el poder. Poètic ho és, si més no, és el que intenta el rap, el funky o el hip-hop: cançons plenes de rimes. 'Fight the power': aquí teniu un tema dels Public enemies que mostra molt bé aquest concepte musical i, com no la seva, mai millor dit, lluita contra el poder.

Neix un estil que revoluciona les pistes de ball: el dance
Era l'any 1977 quan un DJ afroamericà, Frankie Knuckles, es va convertir en DJ resident del club The Warehouse de Chicago, on hi va imposar un nou estil de punxar discos molt innovador: en comptes de posar-los un darrera l'altre va començar a combinar-los i va barrejar diferents estils interposant diferents efectes, per exemple, un tren en marxa. Aquest nou estil de ball es va acabar conixent com el house. La seva finalitat era incentivar el cós humà a ballar i a deixar-se anar. Però, com aconseguir-ho? Doncs musicalament parlant havia de tenir un ritme constant, repetitiu, que es repetís entre 100 i 140 cops per minut i que estés fet amb instruments electrònics. Els makiners (aquí podeu veure'n el seu sorgiment a Catalunya) van néixer a Europa gràcies a aquests inicis!

El gran Bob Marley: mestre del reggae

L'estil rasta, simbolitzat en el reggae i en la figura del seu ídol, Bob Marley (pàgina oficial, en anglès), expresa la identitat de la segona generació d'immigrants jamaicans a la Gran Bretanya, que va sorgir a comnçaments dels anys 70. El nou moviment associa la memòria d'Àfrica, el col·lapse de Babiònia i l'ascens del nos 'rasta', que infringia la llei d'una manera molt sutil: amb esti amb un producte molt identificador, la marihuana. I és que el mateix Bob Marley va dir un cop: 'Emanicipeu-vos de l'esclavitut mental. Feu que el poble negre desperti del seu somni de segles per a poder veure el que som en realitat'.

QUÈ PODEM TROBAR PER TARRAGONA DE TOT AIXÒ?

Tot el món de què hem parlat és molt ampli. I ara, el que toca es preguntar-se: a Tarragona hi ha tanta varietat (pagina web de l'Associació de Músics de Tarragona) de gustos musicals? Què agrada a la gent de la nostra ciutat? En tenen prou amb l’oci que se’ls ofereix? Escolten el mateix a casa que fora? I la lletra de les cançons que escolten, els influencia d’alguna manera?
Em picava la curiositat i vaig preguntar a diferents tarragonins i tarragonines, perquè em donessin la seva opinió. En vaig agafar a 6 i els vaig recopilar en aquesta entrevista. Disfruteu-la i a veure si, com a tarragonins/es, us hi sentiu identificats!

Sant Joan a Tarragona

Explosions musicals als carrers tarragonins

Els focs i els petards s'acosten, i amb ells tornen les festes, la música i els balls. Aquí us deixo els plats de Sant Joan (per als curisosos que vulgueu saber alguna cosa més sobre la llegenda) a Tarragona, perquè n'aneu fent boca!:

La Banda Bonanza actuarà a la Plaça de la Font.

I a la platja del Miracle hi haurà tres espais ben diferents: un per a la música electrònica; unaltre amb motiu jamaicà, amb Kinky Coo coo's, Soweto i The Cabrians.


Kinky Coo coo's


Soweto


The Cabrians

I un tercer serà per a versions, on hi tocarà la Banda Senyor Nilson.

Què divertit és fer-se mal!

Quina gràcia té perseguir un formatge?

Avui és un d'aquells dies en què te n'adones del molt sonada que està la gent. Ahir, els anglesos van demostrar que l'espècie humana està, literalment, boja. Això sí, amb moltes ganes de pasar-ho bé... Fent-se mal! On està la gràcia? En perseguir a un formatge per arribar abans que ell a la 'meta'? Doncs sembla ser que sí: anglesos, japonesos, australians i nord americans van aplegar-se a la famosa carrera del fortmatge de Cooper's Hill (en anglès), a Gloucestershire. Diuen que és un esport; ho deu ser perquè hi ha un rival -un formatge-, perquè sinó, no m'ho explico. El què tampoc m'explico és que no hi hagués hagut cap participant espanyol, perquè per aquí, de 'personatges', també n'hi ha uns quants...

On està la sequera?

Camps de golf a la vista!

Port Aventura tindrà tres camps de golf, dos amb 18 forat i un, ab 9. Això ja ho sabíem. Però ara sabem quan: el 16 de juny. Els Directius del parc els van presenar dimecres, però la seva inauguració oficial es farà el dia abans. Els responsables del PortAventura Golf asseguren que és una proposta caracteritzada per la sostenibilitat, integració amb l'entorn i el respecte amb l'ecosistema de la zona. La pregunta és: respecta això la situació de sequera que patim? Un dels responsables de dissent dels camps, Vicens Veses, va explicar que tota l'aigua que 'consumiran' aquests TRES CAMPS DE GOLF, és aigua regenerada provinent de la depuradora de Vila-seca i Salou. Particularment no dubto de l'eficàcia dels tècnics, que són els que hi entenen; però sí que em permeto dubtar del següent: Si aquesta aigua, que és sobrant, és la que rega TOT el parc, podrà regar TAMBÉ, aquests TRES CAMPS DE GOLF? Sembla molta aigua, oi? I no diuen que hi ha sequera? Doncs és que... No ho acabo d'entendre... Potser veient aquest vídeo que van fer els 'Fans de Port Aventura' m'aclareixo una mica més, però... Ho dubto.

La regla de les tres 'Bes'

Bueno, Bonito, Barato

Ara que estem en crisis econòmica (fins i tot els més risc ho estan! D'això ningú s'escapa) m'agradaria escriure alguna cosa en un to... bé, es podria dir que irònic. Espero que ho disfruteu!

España atraviesa la peor crisis económica des de 1990. Los precios suben y los sueldos se resisten a aceptar lo que hay. Consecuencia: ¡Venga, todos a apretarse los bolsillos! Solución: Ikea. ¿Dónde está el problema? Para solventar crisis de este tipo está la ‘Reina de las tres Bes’: Bueno, Bonito y, lo que más interesa al pobre ciudadano de a pie, que acaba de comprarse un piso y no le da para otra cosa que para embobarse con las paredes inertes de su nueva adquisición, Barato. Muy Barato.
Ya está. 1.300 euros al mes y a Ikea a mueblar la casa, que para esto sí que dan los 1.350 euros de sueldo. ¡Menos mal que hay alguien que se preocupa del pobre desgraciado que no cobra una millonada para decorar sus paredes con Valenti!
Y por si fuera poco, en ese mismo paraíso sueco hay otro ahí metido, incrustado, que engancha a ese consumidor desesperado como si lo tuviera poseído: la Zona de ‘Oportunidades’. Te acercas al oasis con la baba regalimando por las comisuras de los labios. Echas una ojeada y te plantas delante de un vaso. Un mísero y estúpido vaso. Mísero porque es un objeto que no tiene ningún secreto. Y estúpido porque le falta la mitad. Por tanto, su única utilidad –recordémoslo: contener algún líquido o sustancia para evitar que se desparrame por cualquier sitio- se va a hacer puñetas.
Ese objeto inútil cuesta 0’75 euros. Ves ‘eso’, lo miras con cara de ‘me están tomando el pelo’ y te tiras cinco minutos pensando ‘esto tiene truco’. Porque no es Bueno, ni es Bonito y mucho menos es Barato por muchos 75 céntimos que cueste. ‘Eso’ ya ni tendría que existir; tendría que estar en el contenedor verde de ‘Cristales’. Pero está ahí, llamándote, pidiéndote a gritos que te lo lleves a tu nuevo y querido hogar. Quizá ese vaso está roto a propósito porque así, cuando lo cojas, te abrirás las venas y te arrepentirás lo poco que te queda de vida de haberte comprado ese piso que te cuesta 1.300 malditos euros al mes.

Perquè no us quedeu amb les ganes de saber com funciona el 'gran Ikea', aquí us deixo un reportatge fet per Discovery Chanel.

Un últim adéu

Compte enrera al Fortí de la ReinaJa està. Ja hi ha data -aproximada-: el juny. Dues setmanes, tres o un mes, el temps que es trigui en adjudicar les obres que, segons Pau Pérez (tinent d'alcalde de Gestió Econòmica), serà d'uns quinze dies. Després d'anys de pugnes, finalment s'enderrocarà el Fortí de la Reina (aquí teniu una breu història publicada pel Departament de Cultura de la Generalitat). Ara sí que ja no hi ha volta enrera, no hi ha res a fer.

I qui tirarà a terra la construcció? Doncs és un 'joc' entre tres empreses en què més d'un hi farà alguna aposta... Sabent que el pressupost inicial de la licitació asceneix a 690.693, 27 euros, les tres 'competidores' per 'picar pedra' són:

1- Emcofa: projecte de 654.722,13 euros.

2- Restauracions Arquitectòniques: projecte de 643.380,78 euros.

3- Fulgencio Villar SL: projecte de 535.548,35 euros.

Res més. Aprofiteu si encara voleu veure aquest emblemàtic restaurant tarragoní. Té els dies més que comptats...

Erre que erre!

El Defender, el 'Superman' de Barcelona, ja està carregat de litres d'aigua

Aquí el tenim: el vaixell Sichem Defender, el vaixell que aquest matí s'ha carregat de litres i litres d'aigua al Port de Tarragona per a sortir aquesta matinada a les 4 cap a Barcelona, on hi arribarà entre les 8.00 i les 9.00 de demà. 'Defender', es diu! El gran heroi! Quisn nom més oportú cap a uns i altres... Però això queda al parer de cadascú.

És igual: ha plogut, a bots i barrals (ja sabem de sobres la cantitat, però aquí la teniu per si voleu assegurar-vos de que, coi, és veritat!), i ho fa fet a TOT CATALUNYA. Però tant s'hi val: a la capital continua faltant aigua (això diuen i clar, nosaltres, a creure... oi?).
Però, vigilem! Què ara -que es podria dir que és massa tard-, ha aparegut la 'veu de la consciència: el secretari de la Confederació de Comerç de Catalunya, Miquel Àngel Fraire, ha demanat avui mateix que es pari aquest viatge. Segons ell, això dóna una imatge de desprestigi i alarmisme cap a Barcelona. Massa tard, Fraire, massa tard...
Si voleu veure al primer dels deu 'gran herois salvadors', encara hi esteu a temps; aneu al moll d'inflamables: us hi rebrà, de lluny, amb molt de gust.

A França són molt gabatxos

L'Assamblea Nacional Francesa no vol el català

Resulta que a França no els caiem massa bé. Deu ser cosa dels problemes dels veïns... Com a tot arreu: a uns els pots anar a demanar sal i als altres, per molta aigua del Roine que vulguem, ni això ens donarien -encara que els sobressin milions de litres-. No ho sé. El que sí sé és que el català no agrada: Bernard Accoyer (la pàgina està en gabatxo, no fos cas que s'enfadés..), president de l'Assamblea Nacional francesa, no va deixar que el diputat de la Catalunya del Nord, Daniel Mach, acabés la seva intervenció parlant en català. Mach, que lògicament volia rematar el seu discurs, va haver d'utilitzar el francès. Però Accoyer no en va tenir prou i va decidir que les paraules del diputat català no s'havien d'incloure a l'acta de debat sobre llengües minortàries de la República, que pretén modificar la Constitució perquè aquestes llengües es puguin reconéixer de manera oficial.

De fet, la ministra de Cultura francesa, Christine Albanel (tampoc voldria que s'enfadés ella), ho ha deixat encara més clar: el govern francés no modificarà la Constitució perquè es reconeguin les llengües minoritàries al nostre país veí i 'cascarràbies'. Per tant, França no ratificarà la Carta Europea de Llengües Regionals.

Est la vié? Doncs no!

Qui és?

Dins d'un sac i ben lligat

De vegades, els personatges que retenim a la memòria perquè els nostres pares ens en parlaven quan érem petits, avui els podem posar cara... Sí! Són reals, existeixen! Potser no amb les matexes característiques, perquè són molt exagerades... Però segur que cap de vosaltres no li fica alguna cara 'adulta'! Curiós: les nostres 'pors' de petits continuen vives quan ens fem grans... I encara amb més presència, perquè són reals. Què ho disfruteu!

Quan la llum que es projecta damunt del ciment dels carrers és només la dels fanals que, solitaris, pretenen donar una pincellada de vida a un entorn que estarà mort durant una desena d’hores, un cos vagabund passa perfilant la seva ombra sobre el paviment. Té una silueta que revela un caminar feixuc: potser és coix de tant caminar, o potser no; qui sap si el pes que carrega no li permet agafar més agilitat. No és de bon veure i duu un sac penjant de l’esquena com si d’una jepa es tractés, com si formés part de la seva pròpia pell. Quan es mou, ho fa amb cautel.la, vigilant sempre amb una astúcia que sembla pròpia d’una guineu i els ulls se li agiten constantment: dreta, esquerra, dreta, esquerra... Sempre a punt per escabullir-se si algú es percata de la seva presència.
No l’ha vist mai ningú però mai ningú l’ha deixat d’imaginar i, els que l’han pogut veure, no ho explicaran. On són? Quan la lluna domina imponent la negror del cel, ell sorgeix del seu propi amagatall que ningú sap on és i comença a caminar poc a poc, molt a poc a poc, posant l’orella a cada llar. Si alguna veu l’anomena espera, escolta i aguarda pacientment el moment d’actuar. Sempre està allà, en boca de centenars de pares insensats que creuen que no és res més que un nom al què recórrer per enmudir als seus fills quan el son ha de véncer a les parpelles. Però, un cop els nens estan immersos en la soledat de la foscor, la seva presència es fa més i més patent... Saben que es manté aguaitant, que els mira fixament i ells no el poden veure; els que aconsegueixen aclucar els ulls tenen el descans de sentir unes passes coixes que s’allunyen en busca d’uns altres crits. Però els que es deixen véncer pel pànic perceben el el guspireig d’una mirada famèlica i el perfil d’unes urpes desomunals que, amb una rapidesa insòlita, els arrencaran dels seus llençols per no tornar-hi mai més...
Diuen, només diuen, que quan menys t’ho esperes obre la porta de les vostres habitacions i se us emporta dins d’un immens tros d’espar. Però no deixa de ser més que això: un dir. Per si de cas, feu cas i somieu amb els angelets quan us diguin: “Vés a dormir, sinó vindrà l’Home del Sac i se t’endurà”.

Va de premis!

M'han otorgat el 'Dardo 2008' i el 'Blog Dorado'!

Aquesta setmana ha estat plena de satisfaccions i agafo el pont amb moltíssima ilusió: m'han donat dos premis blocaires, els meus primers premis al blog!


El primer premi me l'ha otorgat un tarragoní amb molt sentit de l'humor i que, com bé diu el seu 'nom', lluita perquè Tarragona sigui una ciutat millor. És el capità Tarragona i el premi, el Dardo 2008. Aquí en teniu l'explicació!:


'La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc. Que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades'. Moltíssimes gràcies, Albert, pel premi!


Em toca a mí repartir aquest premi a cinc blocaires, que són:


- Comentaris liberals (Artur): per les seves molt bones lliçons de com funciona l'economia tant particular, com del nostre país i d'altres.

- El Salouenc (Josep): sempre defensant les seves idees amb arguments quasi irrefutables!

- Espiadimonis: mai no tindràs un llibre a la mà per no saber com funciona el món.

- Tarragona 2016: per la seva visó tan particular de la nostra ciutat: racons, raconets i rareses que són imperceptibles!

- William Wallace: tot just acaba de començar. A veure si amb aquest premi s'anima a tirar endavant, perquè té un blog que promet!





L'altre premi me l'ha donat la Maria Jesús des del seu blog ple de sentiment literari i bones intencions. Mil gràcies! És el premi al Blog Dorado; aquí teniu els orígens d'aquest premi que, en paraules del seu creador: 'Este galardón significa unión, afianza los lazos de amistad entre los enlaces o a quien se le otorga'. Mil gràcies a la Maria Jesús!



Un cop més, toca el repartiment. Aquí va!

- Té la mà Maria: perquè cada dia em sorprén amb nous descobriments artístics que són dignes d'admirar.

- Tondo Rotondo: per ser un blog distès on, de tant en tant, ens retorna a les arrels de la infància i ho combina tan bé amb l'actualitat de l'adult.

Menjar com un rei

Un rècord guiness de tres segles

Avui us presento un dels indrets que més encant té el nostre país. Un indret tancat, especial i... Antic, molt antic. Benvinguts al cor mitjeval. Que ho disfruteu!

“A Botín se va a celebrar las bodas de oro, las de plata, las de diamante y hasta las fósiles” –Ramón Gómez de la Serna-.
¿´Bodas fósiles’? Una combinación de palabras que suena a prehistórico, ‘dinosáurico’ incluso. Quizá este legendario de la literatura española se volvió loco –sin que lo sepamos- y decidió, un buen día decir que, en un tal ‘Botín’, se celebran… ¡bodas fósiles! Algo impensable porque cualquiera con dos dedos de frente sabe que esta unión no existe. Menos en Botín; allí, sí. Porque cuando uno se va acercando a esa fachada de piedra siente que se está comprometiendo con otra época sin poderlo evitar.
De repente, me planto en medio de la Plaza Mayor de Madrid y fijo la mirada en una de esas callejuelas que se adentran al Madrid de los Austrias, a ese Madrid vivo de la Baja Edad Media. Sé muy bien qué busco: la calle Cuchilleros, ese sendero que tiene nombre bandolero; o no, o de manjar. Allí está el Botín, en el número 17 de la calle que se llama como lo que necesitas para comer una buena paletilla de cordero. Porque el Botín es un restaurante, y no cualquiera, sino el más antiguo del mundo. Y sino, ¡qué se lo pregunten al Sr. Guiness!
Ahora sí, ahora encuentro la calle Cuchilleros. La voy recorriendo en busca de ese restaurante tan curioso en el que espero encontrarme a decenas de taberneros medievales chillando cerveza en mano. Pero no. En vez de eso, se me planta delante de mis narices un bandolero con pinta de pirata que me invita a entrar a su cueva: ‘La Cueva de Luis Candelas’. Lo miro bien y pienso que todavía no soy suficientemente rica como para hacer de Robin Hood español. Sigo andando y, después de pasar por incontables mesones con nombres de lo más particular, aparece el Botín y, sin quererlo, me traslado a ese 1725. Pero sin ningún tabernero medieval chillando cerveza en mano. En vez de eso, me abre la puerta un hombre que, más que estar en un edificio donde se cuece paletilla de cordero y asado madrileño, tiene más pinta de servir en el restaurante del Ritz.
Ese hombre vestido de blanco no pega. Y menos aún cuando se cierra la puerta y dejo atrás al bandolero pobre y a los mesones que rodean su Cueva. Pero estoy dentro del Botín y ellos, no. Lo que me preocupa ahora es saber en cuál de las cuatro salas –Felipe IV, Castilla, Pérez Galdós o la Bodega- voy a cenar. Es más, me preocupa saber cómo voy a llegar hasta allí si sólo veo laberintos de piedra y decenas de personajes del Ritz dándose golpetazos para poder llegar a la mesa a la qué servir. Incluso pienso que en cualquier momento se les va a caer ese cordero que huele a humo y que, además, recibirá mi camiseta. Pero bueno, aquellos medievales no debían tener miramientos en eso. Por suerte, nadie me tira nada y me atrevo a girar la cabeza sin preocuparme por mi ropa. Algo como un cuchillo dando porrazos ha llamado mi atención. Viene de una sala en la que hay grabadas las palabras ‘Horno’ y, por un momento, me siento tabernera e imagino a alguien degollando un cerdo. Pero no, entre la niebla del olor a quemado aparece un gorro larguirucho y como no, blanco, en la cabeza de alguien al estilo Arguiñano que sólo está cortando pan. Eso sí, lo hace a cuchillazos.
Menos mal que uno de esos ‘gnomos’ blancos me acompaña hasta mi mesa, en la sala Castilla, donde tomo asiento junto a una veintena de ingleses que chillan cerveza en mano. Realmente esos ingleses parecen taberneros. Lástima que tardan poco en irse y me quedo envuelta sólo del olor a la paletilla que me comeré, claro está, con cuchillo y tenedor, nada que ver con lo que debían hacer los comensales de principios del siglo XVIII. Cuando estoy terminando de saborear mi manjar, me llevo una nueva sorpresa: ¡viene la Tuna! Esos chicos vestidos con sus panderetas y sus capas como los príncipes que van con caballo a sus castillos, crean ese ambiente que me recuerda que acabo de cenar en el restaurante más antiguo del mundo. Han pasado tres siglos y sí, eso es más incluso que unas bodas fósiles. Al final Ramón Gómez de la Serna va a tener razón…

Sant Jordi especial

Ningú sense rosa

La originalitat cada vegada es fa més patent per Sant Jordi... Primer van ser les roses de colors; ara, la última 'moda' han estat els gelats de pa amb tomàquet, crema catalana, violeta amb flor de taronger, mel i mató o carquinyolis amb moscatell. Aquesta carta tan original la van fer persones discapacitades de la Fundació COINRE que ahir van vendre la seva recepta per la Plaça de la Vila de Madrid, al casc antic de Barcelona.

Però potser vosaltres no vau arribar a probar aquest menjar... En canvi, les roses i els llibres devien ser plat obligat a la Diada d'ahir. Un llibre, les seves lletres, el seu autor, tot plegat té un significat personal, d'endins... I la rosa? Ja hem dit que n'hi ha de tots els colors. Però cadascun diu a la persona una cosa diferent... Vegem quin significat té cadacun?

VERMELLA


Amor apassionat o prohibit.



BLANCA


Amor sincer.




CREMA TIRANT A TARONJA


Amor sublime.



PRÈSSEC

Amor reflexiu.




ROSA


Amor delicat.



LILA


Amor melancòlic.




GROGA


Amor sincer.



Però totes, totes, tenen un significat en comú: l'estima, un valor que no hem de deixar perdre mai.

Fent castells de gots

Campionats del Món per a tots els gustos
Avui toca una mica de distracció. La setmana passada vaig descobrir un campionat molt... curiós. Es va fer a Denver (EUA) i el guanyador no és, ni més ni menys, que un nen de 10 anys! De totes maneres, el rècord mundial el té una nena que es diu Emily Fox, amb un rècorde de 7.43 segons! Si és que hi ha coses que només poden fer els més menuts de casa... O algú de vosaltres seria capaç de fer el què fan aquests nens? Podem provar-ho a casa, amb molta, molta paciència!

Infraestructures que funcionen

Un tren amic de tots
Feia 43 anys que havia desaparegut la línia de tren que unia dos països molt llunyans i diferents al nostre: Índia i Bangladesh. Aquesta línia permetia arribar a Calcuta o a Dacca, però la guerra entre ambdós països, la guerra del Caixmir, la va interrompre. Arran d'això, milers de famílies van quedar separades. Sí, com un Mur de Berlín però amb una barrera de centenars de quilòmetres.

Això s'ha acabat. Després de 43 anys, aquestes dues ciutats tornen a estar unides. Aquí teniu una fotografia del tren que ha permès que dues cultures pràcticament idèntiques tornin a compartir experiències: el 'Tren de l'Amistat'.

Per què dic tot això? Per què, si lá Índia i Bangladesh ens queden tan lluny? No costa massa d'imaginar, oi? No ens han calgut 43 anys (per sort), però segur que molts pensaven que el famós AVE mai arribaria a Catalunya: primer a Lleida (amb la por de caure al buit... qui agafa un tren?), després a Tarragona (a quants quilòmetres de la capital? Tampoc calia); i ara, a Barcelona (es carregarà la Sagrada Família?).

I sí: l'AVE ha arribat, com també ha arribat (ha tornat) la 'nostra' estimada Magdalena Álvarez. Una cosa està clara: jo particularment no posaria mai al nostre país el nom de 'Tren de l'Amistat' a cap comboi.

Deixem que parli l'aigua

El meme de l'aigua


Un dels blocaires que més llegeixo, el Tondo, em va fer arribar aquest meme, molt encertat el tema per cert... De rabiosa actualitat i polèmica! Aquí van les respostes!


1) Creus que davant les decisions relatives a la cessió d’aigües a d’altres territoris, com ara la venda d’aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s’haurien de fer consultes populars?

No en tinc cap mena de dubte. L'aigua és un bé de tots i, a dia d'avui és a més, un bé escàs. De la mateixa manera que des de la Generalitat es va fer un referèndum per a l'Estatut d'Autonomia, els Ajuntaments haurien de fer consultes populars per al tema de l'aigua. Els ciutadans de 'a peu' hi tenim a dir perquè l'aigua és de tots.

2) Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?

Contestaré aquesta pregunta com a ciutadana tarragonina que sóc. I no, no crec que hagi rebut massa informació en aquest sentit. Si el problema no hagués arribat als extrems que ha arribat, suposo que em 'donaria per informada'. Però, després de veure els resultats (que per una altra banda, els que ostenten el poder ja els preveien), em sembla que ara se'ns està exigint massa (donar aigua 'perquè sí') sense que ens hagin donat la oportunitat d'intentar solucionar-ho a nivell particular de cadascú.

3) Considera que s’ha fet una bona gestió de l’aigua i s’han adoptat mesures vàlides per pal•liar la sequera?

Com bé he comentat, aquells que han de gestionar l'aigua ja tenien previst que el problema podia arribar a aquest límit. Si s'hi ha arribat és perquè alguna cosa ha fallat.

4) S’haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?En aquest país ningú assumeix mai responsabilitats polítiques. Hem de gastar energia demanant dimissions?

S'haurien de prendre les mesures addients per evitar que això es repeteixi en altres àmbits. Si això passa per demanar dimissions, endavant. Estem en un estat de benestar en què s'han de protegir els drets i béns dels ciutadans. Si això falla, falla la seva raó de ser.

I per no trencar la cadena, que contesti qui vulgui aquest meme. Però en quant a les meves propostes, l'envio a:

Artur

Josep (sl)

Espiadimonis

Ciència intel·ligent

Tarragona es robotitza

A setembre, Tarragona serà una ciutat tipus Tòkio. Ja podem començar a preparar-nos, perquè tots aquells robots que semblen impossiblen estaran a la nostra ciutat! Resulta que d'aquí cinc mesos tindrem ben a prop les XXI Jornades d'Automàtica, on s'exposaran els últims avenços en robòtica i processos automatitzats. Sí, sí. A més, es farà un concurs: tots aquells estudiants de l'Estat que programin robots 'supermans' lluitaran per veure quin d'ells és el més 'xulo'. De totes maneres, fins ara, l'Automàtica només ha servit, de veritat, per encarir els pisos (no, si al final, tot hi juga...). Per exemple, estàs pagant 1.300 euros al mes i dius 'mira, me'n vaig una setmana a Filipines'. Cap problema! Aquesta ciència t'ajuda a que la pel·lícula que volies veure mentres estaves a Filipines es quedi ben gravada al teu DVD. El problema és que puguis marxar a Filipines mentre pagues 1.300 euros al mes. Després diuen que la ciència és exacta...

Dilema futbolísic

¡Esta categoría es demasiado cara!

Avui parlaré del nostre 'gran club grana'. No se per què, però m'ha agafat per escriure-ho en castellà... És el mateix, el contingut, és el contingut. Què ho disfruteu!

El Nástic va mal, muy mal. Porque recordemos que, no hace mucho, Tarragona se llenó de ‘Bobobobs’ que no dejaban de navegar con su nave espacial ni para ir a hacer sus necesidades. Y ahora esta nave está cayendo en picado hacia el infierno de Segunda B.
¡Cómo cambian las cosas! ¡Esos ídolos granas en el rastrero mundo de menos de Segunda División! ¿Cómo evitarlo? Pues primero, hay que concienciar a los jugadores. Parece lógico e incluso fácil. Y digo ‘incluso’ porque en realidad es una maratón casi imposible: a los astronautas de la nave espacial les ha poseído el subconsciente del ‘querer y no poder’.
Me explico. Profesionales de Primera; futbolistas que tienen tanta ‘pasta’ que se les desbordan los bolsillos pero que, sin embargo, no se la pueden gastar en una camiseta ‘marca’ Jofre porque, como le dijo el ex delantero grana Portillo a su mano derecha en el terreno de juego, Makukula, ¡tío, esto es muy caro!
Claro, si es que es lógico: no se puede estar de compras en una tienda de ‘primera’ cuando se juega en un equipo de Primera que está destinado a la ‘miseria’ de Segunda. Ante una dependienta ansiosa y a la que se le acababa la paciencia, Portillo tenía un verdadero dilema: quedarse con la camiseta, como si ello le salvara en la categoría estrella de la Liga –el demonio del ‘querer’-, o aceptar su destino y dejarla para los que se la merecen de verdad -el ángel del ‘no poder’-. Suerte que en ese momento estaba con él la conciencia de Makukula que, muy acertado, le respondió: sí, sí, es muy cara, mejor que esperemos a las rebajas.
¡Y vaya si vinieron las rebajas! Allí está su ex equipo: allí dónde ellos y sus compañeros les colocaron: de regreso a Segunda. Y es que el éxito de estar en lo más alto de la Liga causa demasiada presión, los bolsillos no pueden estar siempre debatiéndose entre una camiseta cara de Jofre y el inevitable destino de la ruina.
Bien, los ‘Bobobobs’ ya están como perro por su casa… ¡pero a un punto de la salvación! Y los ídolos grana vuelven a estar poseídos. Esto de Segunda sigue siendo grande. Vamos a intentar caer más bajo todavía, a ver si en categoría B estamos mejor. Esta vez la víctima ha sido Óscar López. Pero claro, ya no se le ha pillado ‘in fragantti’ en la categoría número uno de Jofre -porque eso no estaría en la línea de su equipo-, de modo que el defensa se ha ido directamente a un ‘Chino’.
Allí, con todos esos ojos orientales clavados en la espalda a cada paso que haces, es imposible caer a Segunda C porque, si esto sucede, sales machacado vivo. ¡Ay no, que la letra ‘C’ en fútbol no existe! Sería Tercera División. Pues peor todavía: cambias de número y pasas, del dos, al tres. Esperemos que a los ‘Chinos’ no les de nunca por hacer rebajas.

Solucions in-viables

S'acaba un malson? O es trenca un somni?

La variant de la N-340 al seu pas per Tarragona comença a ser una realitat 'palpable'. Només cal agafar la tan polèmica via per veure com avancen els treballs, a l'esquerra de la carretera. Per fi: tants i tants anys de llarguíssimes cues, amb centenars de cotxes cremant gasolina i sense avançar; amb més d'un i de dos morts en algun trma tràgic en punts molt propers a Tarragona; tot plegat s'haurà acabat.

O això esperem. És evident que, si la consciència humana no hi posa remei, els accidents continuaran. I pel què fa a les cues... Hem d'esperar al tan reclamat tercer carril de l'AP-7, també en tràmit.

Però no sempre es pot contentar a tothom. Uns celebraran no haver d'estar-se més de 30 minuts per arribar a Tarragona des de, per exemple, La Móra. Però molts dels què llençaran cohets per això, també denunciaran l'impace ambiental que comporten aquestes obres per al nostre entorn. Aquí hi ha una imatge del què ja es pot entreveure què està passant al Llorito. Al costat de Tarragona tenim -teníem- un espai natural únic. Fins quan? Ara mirem al mar i, en comptes de veure-hi verd, hi veiem camions i un traçat que deixa entreveure una futura autovia emmig del bosc. No hauria sigut més 'saludable' desdoblar la nacional que ja tenim?

La innocència de l'instint

Conseqüències del tancament de les protectores d'animals

Fa unes setmanes vaig parlar de les protestes per a la saturació que pateixen les protectores d'animals de tota Catalunya. Els mesos d'estiu s'acosten i la por cada vegada creix més. Avui, el director de la protectora d'animals 'Zoo' de Torredembarra ha anunciat, a Ona la Torre, que demà la protectora deixarà de rebre més animals.

Aquesta situació es podria repetir en moltes altres institucions que tenen aquesta finalitat, si els amos dels animals no hi posen remei. Si es té un amic de companyia, es té per tota la vida; ells tenen sentiments, innocència i confiança cega. No els traicionem i comencem ara, que ve el bon temps, a evitar-ho.

UNA HISTÒRIA EN PRÒPIA PELL

Cinc. Cinc en només el mes de juliol. Gairebé els puc deixar de comptar amb els dits de la mà. Menteixo, necessito un dit més: la setmana passada sumava sis. Aquest és el número de gossos que m'he trobat, només jo, abandonats per les carreteres durant aquell mes d'estiu. Dos d'ells arraconats a les cunetes amb el cor apagat. Tres més esgotats per la llunyania de les seves llars, arriscant les vides amb una fidelitat infinita. I un sisè agonitzant els seus últims minuts al costat d'uns desconeguts que li acaben d'arrencar les últimes esperances de dir-li al seu amo 'per fi t'he trobat, devies estar preocupat'...
És la realitat, la crua realitat que es repeteix cada estiu. Això no és un somni ni és una d'aquelles coses que ens quedem mirant amb cara de llàstima però que en el fons pensem que mai ens passarà. No. Tots podem ser els 'culpables' d'arrebatar l'últim alè a un d'ells; tots podem veure'ls deixats morts com una brossa en qualsevol racó; i tots podem trobar-los enganyats posant en perill la seva vida amb la innocència de tornar a casa. Perquè n'hi ha, i n'hi ha molts.
Us hi heu trobat mai? Segur que sí. I què heu fet? Molts pensareu que el món està ple de gent que pateix gana de la què ningú se'n preocupa i que ells necessiten l'ajuda primer. Doncs sí, el món està ple de problemes. I quan t'en trobes un de cara? I sis? Heu vist mai algú mort i tirat damunt de l'asfalt? Algú creuant la carretera inconscient del risc, només pendent de retrobar-se amb qui no sap que no li importa que un cotxe li arrebenti el fetge? Heu vist algú agonitzant emmig del trànsit.

Ells no poden demanar ajuda. Necessiten que ho fem nosaltres per ells. Que aportem el nostre granet de sorra. Quedar-se de braços creuats ficant cara de pena no és aportar res. Sabeu la frase que diu que qui no és capaç d'estimar els animals no estima la vida? Si els estimeu, segur que podeu fer alguna cosa més que creuar els braços i ficar la cara de pena. Fer-ho tranquilitza. Però com tot, això queda a la decisió personal de cadascú...

MORIR COMO UN PERRO
'Lento, torpe y enfermo de soledad intenté cruzar la autopista. Intuía el peligro que corría al hacerlo en mi situación, pero cometí el error de escuchar el canto de la sirena del otro lado. Ahora sé que nunca debí dar ese paso, que me equivoqué de decisión y de camino para regresar a la casa de la que mi amo me sacó un día para abandonarme en una vieja fábrica alejada de la ciudad y, supongo, de la conciencia.

No quise aceptar que mi mejor amigo durante tantos años fuera capaz de considerarme un estorbo en mi vida. Apenas siento el cuerpo y el frío crece cuando los coches pasan como flechas de viento junto a mí esquivándome. Sé que voy a morir aquí y, sin embargo, no le guardo rencor. Me vence la tristeza por él, con quien compartí juegos y algunos secretos del complejo y apasionante corazón humano que me confesó a veces en voz alta y en otras ocasiones con lágrimas. Siempre estuve a su lado por nada, puede que por alguna caricia desinteresada en la vejez por haberle hecho más felices los amaneceres en los que corríamos por el parque cuando yo sólo era un cachorro.
Se me va el alma y apenas puedo ver ya un hilo de sangre que escribe en el asfalto los últimos instantes de mi existencia. Ahora que me abordan las dudas y me abandona el aliento aquí tirado e inerte, me pregunto por qué se marchitó la amistad, por qué me llevó con engaños a un lugar d espojado de sentimientos y huyó antes de que pudiera darme la vuelta para al menos despedirle. Pese a todo, mi último latido será para él.
Gofi'.
Text del calendari 2007 del Refugi Baix Camp

El pànic dels, com a mínim, 1200 euros al mes

Les hipoteques de Tarragona estan en números vermells

La construcció està en crisi. Les hipotques no avancen. El tipus d'interés es manté al 4% -o puja-. I Trichet diu que no el pensa tocar perquè del què es tracta és d'evitar més inflació. És això? O, com s'acostuma a dir, 'la pela, és la pela'?

Tarragona no s'escapa d'aquesta 'bombolla especulativa saturada'. A les nostres comarques, el nombre d'hipoteques ha baixat d'un 27,40%, passant de les 2.814 signades el gener del 2007 a les 2.043 del d'aquest any, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. O sigui, 800 hipoteques menys.

Per preus, la caiguda interanual ha estat del 2,49%, passant dels 159.454 euros del gener del 2007 als 155.475 euros de fa un parell de mesos. En canvi, mes es van signar un 15'42% més d'hipoteques que al desembrea, quan se'n van subscriure 1.770. Però, tot i aquest increment del nombre de les hipoteques, la mitjana de preus cau l'1,54% passant dels 157.904 euros el desembre a 155.475 el gener.

Però aquestes dades no només es troben a la nostra demarcació. A tot Catalunya, la compravenda d'habitatges ha caigut fins el 43%. Aquest percentatge és molt superior al del conjunt de l'estat espanyol que s'ha situat en un 27%. Els primers 30 dies de 2008 a Espanya, van canviar de mans 61.792 habitatges davant els 85.000 del gener de 2007, una diferència de més de 23.000.

Fins on anirem a parar? Veurem edificis a mitja construcció pel carrer? Ja només ens faltava això...